Ara

Crisi econòmica i estat propi

NÚRIA BOSCH 

| Actualitzada el 13/05/2013 00:00

Alguns responsables polítics acusen el govern de Catalunya d'anteposar l'estat propi a les polítiques per a la sortida de la crisi econòmica i de malbaratar els recursos en la construcció de les estructures d'aquest estat. Presenten l'establiment del nou estat i la crisi com dues qüestions contraposades. Res més lluny de la realitat. Precisament, si Catalunya vol reeixir, si vol sortir de l'actual atzucac econòmic i ocupar el lloc que per les seves característiques econòmiques li pertoca a Europa, ha de ser un estat independent.

Dins de l'estat espanyol Catalunya mai podrà arribar a desenvolupar la seva potencialitat econòmica. En primer lloc, perquè aquest estat la maltracta sistemàticament, sigui quin sigui el color del seu govern. Les inversions de l'Estat a Catalunya són minses i no arriben al nivell que la seva economia requereix. La Generalitat ha estat històricament mal finançada. La contribució fiscal dels catalans a l'estat espanyol es pot qualificar d'espoli. Es fan unes polítiques que no beneficien l'estructura empresarial catalana. I podríem continuar amb una llarga llista de greuges.

Catalunya és un motor econòmic dins d'Europa, però Espanya no ho aprecia i el fa anar a poc gas perquè no suporta que Catalunya arribi a la seva potencialitat en cap camp, no només en el polític, lingüístic o cultural, sinó també en l'econòmic. En èpoques de bonança econòmica aquest fet passa més desapercebut pel mateix dinamisme de l'economia catalana, però en situacions de crisi com l'actual es mostra amb tota la seva cruesa.

La segona raó per la qual Catalunya no podrà realitzar la seva potencialitat econòmica dins d'Espanya és que hi disposa d'un autogovern molt devaluat. Malgrat les competències assignades a la Generalitat, amb el temps l'Estat ha anat regulant totes les matèries i ha deixat al govern català sense un poder polític efectiu. Quan Catalunya ha intentat incrementar i millorar aquest autogovern pactant amb Espanya, com en l'Estatut del 2006, el Tribunal Constitucional se n'ha cuidat prou de desactivar totes les millores. Portem 300 anys amb aquesta manera de fer. Ni els últims 35 anys de democràcia, ni la pertinença a la UE, ni la globalització, ni els canvis que han afectat l'estructura de la societat i la família en les últimes dècades ho han fet canviar. Dins de l'estat espanyol no hi ha lloc per a una nació catalana en tota la seva plenitud. Ho veiem cada dia amb declaracions com les molt recents del president d'Extremadura o l'última actuació del Tribunal Constitucional.

Per tant, ni l'estat espanyol fa una política econòmica beneficiosa per a Catalunya ni la Generalitat compta amb les competències i els instruments per poder fer les polítiques necessàries per sortir de la crisi econòmica. Les dues grans polítiques macroeconòmiques per dur a terme, una política fiscal que contribuís al creixement i una política monetària expansiva, no estan a les seves mans. La política monetària, perquè a l'eurozona li correspon al Banc Central Europeu, i la política fiscal, perquè en la seva major part és competència del govern espanyol. La Generalitat no pot fer polítiques tributàries rellevants, ja que no té competències sobre impostos com ara l'impost sobre la renda de les societats, l'IVA o els impostos especials sobre hidrocarburs, alcohols, etc. En altres impostos, com l'IRPF, té certes competències, però el problema és que l'Estat exerceix les seves i deixa poc marge perquè actuï la Generalitat. Així mateix, els nivells excessivament baixos de dèficit públic que imposa l'Estat a la Generalitat comporten polítiques restrictives que agreugen la crisi i impedeixen implementar mesures fiscals que incentivin el creixement. En canvi, si Catalunya fos un estat, tindria la seva pròpia Hisenda i podria portar la política fiscal que estimés més adequada.

A més a més de les polítiques macroeconòmiques, per sortir de la crisi són necessàries polítiques microeconòmiques que millorin l'eficiència en els mercats. És el que es coneix com a reformes estructurals, ja sigui dels mercats laboral o energètic, o dels sectors bancari o educatiu. Però poc pot fer el govern català en aquestes qüestions, ja que és el govern espanyol qui també en té les competències. Per exemple, en el cas del mercat laboral és el govern espanyol qui regula l'acomiadament o la negociació col·lectiva.

En resum, tan sols una Catalunya amb les estructures pròpies d'un estat pot fer les polítiques econòmiques adequades per superar la crisi present. Els ciutadans han de saber que precisament per lluitar contra l'adversa situació econòmica actual necessitem la independència i un estat propi. Crec que això s'explica poc i també crec que fan un mal servei al país els que confonen els ciutadans anteposant crisi a estat propi.