• 13 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Enverinar la llengua de Moncada


Es pot exigir lleialtat als catalans tot contemplant amb impàvida indiferència el desmembrament del català?

La llengua té tanta connexió amb la identitat íntima de les persones que, essent el més profund mecanisme d’afecte, de congregació i de comunicació, també pot ser el més profund agent d’intoxicació social, d’hostilitat política, d’incomunicació.

IGNOT

D’això, els catalans en sabem prou. Les característiques lingüístiques del nostre territori ens han acostumat, modernament, a una no pas fàcil, però sensata, convivència. La gran majoria de la societat accepta la necessitat de protegir el català, com si d’una preciosa espècie en extinció es tractés. I, com si tinguéssim consciència del potencial explosiu del conflicte lingüístic, també una gran majoria tendim a cedir el pas, en un moment o altre del nostre dia a dia. Cedim l’ús de la nostra llengua per adaptarnos a la del veí: ho fem a l’escola o als jutjats, al teatre o al cinema, a les reunions de feina o al replà de l’escala. Aquest comportament és mal vist per les minories més actives i polititzades partidàries només del català o del castellà. Aquestes minories sostenen que cedir és perjudicar els drets dels parlants d’una o altra llengua. Però cedir no fa cap mal. No perjudica ni a la llengua forta ni a la feble, atès que la pau social és un bé superior, sense el qual la força potencialment verinosa del fet lingüístic acabaria emergint.

Ara bé, aquest equilibri es produeix a Catalunya com a conseqüència de dos factors. En primer lloc, perquè la societat és com és: molt complexa, molt barrejada (i d’això, com dèiem, la majoria de la població en té consciència). I en segon lloc, perquè la història ha estat la que ha estat. Malgrat que durant segles l’Estat espanyol ha intentat (no solament en èpoques de dictadura) fer desaparèixer la llengua catalana, aquesta llengua ha sobreviscut (i, d’entre les llengües sense Estat, és la que té més bona salut). El castellà és una de les grans llengües del món (gran en termes culturals i demogràfics), però no ha aconseguit, històricament, substituir el català. El català és una llengua demogràficament petita però té prestigi entre els seus parlants (i entre els nous parlants que s’hi han anat incorporant). La sociolingüística explica que les llengües es mantenen només si estan associades al progrés social. I el progrés té vinculació amb el poder i amb el prestigi. Les llengües sempre expressen relacions de poder. Això es veu fins i tot en les petites cèl·lules familiars: si el pare i la mare tenen llengües maternes diferents, el domini d’una o altra llengua entre els fills és resultat de les subtils relacions de poder que s’estableixen a l’interior de la parella.

El poder i el prestigi del català està vinculat amb la convergència de dos factors: el romanticisme (que va fer ressorgir a tot Europa l’interès per la tradició de cada poble) i la revolució industrial catalana del segle XIX. El romanticisme va afavorir moltes altres llengües sense Estat que, anys després, van iniciar un procés de decadència que les ha portat quasi a l’extinció (això va passar amb l’irlandès, malgrat haver aconseguit Estat; i va passar amb l’occità, malgrat que havia estat la llengua medieval més famosa). La industrialització va consolidar la Renaixença romàntica en fomentar l’autoestima dels catalans.

Ara bé, aquest procés no es va produir a tot l’espai geogràfic on el català era llengua viva. Només es va produir a Catalunya. El procés que van fer els parlants de les diverses variants valencianes, aragoneses o illenques va ser molt diferent. Històricament, aquests parlants havien quedat aïllats (sense contacte amb la resta de parlants i desconeixent-ne els aspectes acadèmics, que tota llengua culta necessita). El seu ús, en comparació al del castellà, no ha tingut prestigi, per extens que sigui (als carrers de Vall-deroures, a la província de Terol, el català hi és més viu que als de Girona o Vic). La politització del catalanisme, ja en el segle XIX, va complicar encara més la percepció que valencians, mallorquins o aragonesos de Franja tenien de la llengua comuna.

Amb el foc d’aquestes dificultats juga la política. El Parlament d’Aragó ha protagonitzat una decisió que provocaria grans onades d’indignació espanyola si s’hagués produït a qualsevol petit racó de món on es parli castellà. Aquesta inèrcia fragmentadora, iniciada a València fa tants anys, només es podria revertir amb una defensa a ultrança dels criteris filològics per part de les forces vives de la cultura espanyola: RAE, universitats, Ministeri de Cultura, escriptors. No es produirà. Llevat de casos aïllats, no s’ha produït mai.

Callar és atorgar. Totes les exigències de lleialtat als catalans queden en ridícul quan la cultura espanyola contempla amb impàvida indiferència aquest procés aparentment asèptic de desmembració. Un procés que enverina el present i condemna el futur de la llengua de Llull, March, Espriu i Moncada.