• 14 may 2013
  • La Vanguardia (Català)

Inversió arriscada

La suspensió de la resolució del Parlament de Catalunya, que el 23 de gener passat va declarar el poble català “subjecte polític i jurídic sobirà”, es podria convertir en una metàfora enganyosa del que passa: el Govern central impugna una decisió institucional que per si mateixa no es pot materialitzar, de manera que la suspensió resolta pel Tribunal Constitucional tampoc no pot ser aplicada si no és com a desistiment del sobiranisme. L’aparença d’immaterialisme integra la dialèctica conceptual que s’estableix entorn del sobiranisme, tant a favor com en contra. Una cosa que també afecta la resolució del 13 de març en què s’insta “el Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de l’Estat per fer possible la celebració d’una consulta, etcètera”. El mateix “dret a decidir” col·lectiu suggereix l’existència d’una potestat natural vulnerada per un poder que hauria convertit la il·legitimitat en llei. Aquesta descripció etèria i inaprehensible dels fets i de les aspiracions polítiques no sol tergiversar la història, sinó que, a més, evita afrontar els futurs possibles en termes de cost i benefici per a la comunitat. Resulta especialment xocant que una cultura cívica tan pragmàtica com la catalana s’embegui a hores d’ara d’un relat de principis reticent a valorar-ne les conseqüències.

ÓSCAR ASTROMUJOFF

L’admissió a tràmit de la impugnació del Govern Rajoy pel Tribunal Constitucional s’ha convertit, també pel seu immaterialisme, en una altra fita desafiadora per a la dinàmica de fets consumats que la majoria sobiranista prova d’impulsar a Catalunya. En proclamar la plena vigència de la declaració impugnada els dirigents polítics que així reaccionen no fan més que constatar l’immaterialisme de la suspensió i, en aquesta mateixa mesura, la del text parlamentari recorregut. Encara que, en realitat, vénen a advertir que la partida es juga en un altre terreny: en el desenvolupament paral·lel dels tràmits per fer efectiu –si és possible, legalment– l’exercici del dret a decidir concebut com a referèndum d’autodeterminació i el disseny entusiasta d’un Estat propi. Les objeccions presentades pel PSC a un doble joc tan natural no impediran que aquest tingui lloc amb la seva aquiescència o sense.

Se suposa que els líders i formacions que impulsen el procés han arribat a la conclusió que una Catalunya sobirana els aporta més avantatges que inconvenients. O, si més no, han arribat a considerar que els inconvenients que representa continuar formant part de l’Espanya constitucional són tants que sempre seran més que els que comporti l’aventura sobiranista. Però el raonament a què conviden als ciutadans es refereix a l’immaterialisme dels desitjos o, pel cap alt, de les preferències. Fins i tot de les inclinacions.

És molt difícil nedar a contracorrent. Per això el doble joc prova de presentarse com un esforç èpic per superar la inèrcia imposada des de fa tres-cents anys i, alhora, com una invitació perquè cada ciutadà se sumi a la marea ja gairebé oblidada de l’últim Onze de Setembre.

A mig camí entre els anhels i l’interès, els promotors de la consulta s’haurien d’atrevir a formular una pregunta com ara: quina d’aquestes opcions li resultaria més satisfactòria? És veritat, seria una pregunta desconcertant. Entre altres raons perquè la incertesa ha convertit la satisfacció pretesa en un tabú que, d’altra banda, no cabia per endavant en la narrativa de la col·lectivitat. Aquesta és una història, d’una banda, d’elits polítiques que especulen sobre avantatges i inconvenients mentre s’endinsen cap al carreró segures que ningú, ni a Espanya ni a Europa, no deixarà caure Catalunya i, de l’altra, de ciutadans que es veuen comminats a mostrar-se en una única dimensió, la identitària, i en una versió reduccionista d’aquesta, la de la pertinença a l’Estat que cadascú prefereixi: l’espanyol o el català.

Mentre s’estableix algun criteri objectiu que avali una distribució asimètrica de la relaxació del dèficit favorable a Catalunya, com a correcció sobrevinguda d’aquest altre dèficit que suporten les seves arques públiques respecte a la resta d’Espanya, unes elits sobiranistes continuen ideant el més enllà com a destí irreductible. Les mitges tintes semblen assignar-se al procediment en el seu sentit més tàctic, però en cap cas podrien afectar-ne l’objectiu últim. Fins al punt que la més mínima pega que al·legui la irrealitat o la temeritat que suposaria l’afany per a l’interès dels catalans és denunciada per coerció sobre la voluntat lliure del poble de Catalunya. Tanmateix, l’evidència més clara que es tracta d’una inversió arriscada, no ja per a les elits polítiques sinó per a cada ciutadà, és el rebuig a admetre un debat, precisament, en termes d’inversió.