• 15 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Salvador Cardús i Ros salvador.cardus@uab.cat

No és un xoc de trens


L’aprovació d’una declaració de sobirania pel Parlament de Catalunya, el 23 de gener, i la seva posterior suspensió cautelar per part del Tribunal Constitucional acceptant a tràmit el recurs del Govern central ha servit per tornar a revifar l’amenaça d’un possible “xoc de trens”. Però les metàfores, marítimes o ferroviàries, no són simples eufemismes per no haver de dir les coses pel seu nom, sinó per esbiaixar la realitat a favor de qui les utilitza. De manera que l’analogia del xoc de trens no és una mera descripció sinó que porta implícita la imatge d’un munt de ferralla i víctimes, per cert, de tots dos combois.

JAVIER AGUILAR

Això no obstant, el que és interessant de la metàfora del xoc de trens és que situa Catalunya i Espanya circulant per la mateixa via, això sí, però des d’estacions de partida diferents i en direccions oposades. Vull dir que tot i voler advertir del perill de les reivindicacions sobiranistes catalanes, implícitament deixa establert que Catalunya i Espanya ja són dues realitats distintes, amb capacitat de circulació autònoma i per decidir la pròpia direcció. És, doncs, una metàfora fallida. La decisió del Tribunal Constitucional, al contrari, el que fa és dir que aquí només hi ha un tren que valgui, que és Espanya. I que Catalunya és un simple vagó, que hi ha d’anar a remolc. Que una metàfora és dolenta es demostra quan, com en aquest cas, és fàcil girar-la com un mitjó.

Des del meu punt de vista, el que s’està produint és tota una altra cosa. Estem assistint a un xoc de legitimitats, que, a diferència del de trens, es podria resoldre amb diàleg i democràticament. És a dir, sense víctimes ni ferralla. D’una banda, hi ha la legitimitat que emana de la Constitució espanyola. No entraré a fer valoracions sobre les condicions en què es va desenvolupar el procés constituent. Però és una evidència que el text es va poder aprovar pel fet que deixava fora algunes qüestions fonamentals, com ara precisar allò que el Títol VIII va acabar anomenant “nacionalitats”. I, per no saber, no va poder ni dir el nom de quines eren les altres llengües que calia protegir (Article 3), i així se n’han pogut anar inventant, fins al recent descobriment del lapao i el lapapyd. El compromís implícit que Jordi Pujol va reclamar durant molts anys, l’esperit de la Constitució, era que dins d’un model democràtic, i per procediments sempre pacífics, Catalunya podria arribar a ser allò que volgués. No era veritat: a la Constitució només hi ha lletra, i no té ànima.

A l’altra banda hi ha la legitimitat d’una voluntat popular que reclama poder-se expressar democràticament per decidir el seu futur i, si és el cas, revisar la seva pertinença a l’Estat espanyol. Es tracta d’una reclamació de legitimitat estrictament democràtica, però en estat naixent. Es podria apel·lar, també, a raons historicojurídiques per reclamar una sobirania perduda fa prop de 300 anys per la força de les armes. Però això no significaria res sense la voluntat majoritària actual d’exercir-la. De manera que, si se’m permet el terme i sense cap pretensió jurídica, es pot dir que l’Estat propi dels catalans és, ara com ara, un nasciturus. És a dir, una realitat ja concebuda, encara sense personalitat física ni jurídica internacionalment reconeguda, però a la qual se li podrien atribuir alguns drets. Com ara el dret a decidir?

Confesso que em fan certa angúnia les mitges tintes dels que diuen que si bé reconeixen la capacitat de Catalunya per decidir el seu futur, ho supediten al fet que ho faci amb el permís d’una legitimitat que, per definició –articles 1 i 2 de la Constitució–, el denega. El PSC diu que es podria canviar la Constitució espanyola, però és obvi que si fos per canviar tot el Títol 1, a part de la impossibilitat de trobar els suports necessaris, el que reclama és una altra constitució per a un altre Estat del tot diferent. El nivell de confusió d’aquesta argumentació dels socialistes catalans només es pot explicar per la necessitat de fer quadrar el cercle de les contradiccions del partit. De segur que el dia que el PSC s’aclareixi com a organització, abandonarà propostes políticament –i jurídicament– tan delirants.

El conflicte de legitimitats que s’ha plantejat, doncs, no té cap solució jurídica automàtica. No es resol aplicant la llei d’una de les parts, unilateralment, i negant la realitat de l’altra. A Catalunya, diguin el que diguin el Govern espanyol, el Tribunal Constitucional i la mateixa Constitució, ja s’ha concebut l’embrió d’un nou Estat. Per ser més exactes, es tracta del despertar d’una dormició embrionària que, finalment, s’ha produït pel seu propi procés de creixement. De fet, Espanya sempre ha sabut que l’embrió hi era, i en altres moments ja s’havia donat per fet que Catalunya faria el seu propi camí. La cita clàssica, que per coneguda els estalvio, és la de don Miguel de Unamuno. Quaranta anys de dictadura ho van endarrerir tot. I d’aquí ve la tradicional desconfiança d’Espanya envers Catalunya, que explica per què no s’han sabut aprofitar les oportunitats d’aquests darrers trenta anys per trobar una relació respectuosa i satisfactòria, d’igual a igual.

No hi haurà cap xoc de trens, però ja n’hi ha de legitimitats. I ja comença a ser hora d’acceptar la realitat i fer-se’n càrrec. Si jo fos Espanya, facilitaria el referèndum, acceptaria una hipotètica independència i, des d’ara mateix, faria propostes positives per refer, des de l’endemà mateix, tots els ponts de col·laboració antics i construir-ne de nous. Quin problema hi veuen?