• 16 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

La rebel·lió
regional


Els més populistes van a les tertúlies a dir que Catalunya s’ho gasta tot a sembrar la independència

Qui li havia de dir a Rajoy que un any i mig després de guanyar les eleccions se li rebel·larien els barons territorials! Aquestes coses eren exclusives de la senyora Esperanza Aguirre, que, després del gir a la dreta de Ruiz-Gallardón, gaudeix d’allò més sent el nou vers lliure del poema del Partit Popular. Doncs sí, se li estan rebel·lant els presidents regionals. És tan insòlit en un partit que aplaudeix el líder així que l’olora, que vaig arribar a pensar que potser era un truc: simulen una rebel·lió perquè Montoro pugui dir a Mas-Colell que li és molt difícil suavitzar el dèficit de Catalunya. “Ho veus, Andreu? Se’ns tira a sobre la resta d’Espanya”.

Però no són tan maquiavèl·lics. Amb els administradors públics passa com amb els banquers: així que ensumen diners, s’erotitzen. Davant els sacrificis, estan disposats a acceptar-los si és mal de molts i es reparteix per igual. Davant els administrats no volen quedar com uns governants que no han sabut defensar bé la finca, perquè en això s’hi juguen prestigi i vots. En qualsevol regió és aplaudit el president que arrenca més estelles que el veí. El mestre d’aquesta ciència ha estat el meu estimat José Bono, que sobre Cabañeros i altres banderes es va atipar de guanyar majories absolutes al seu regne de Castella-la Manxa. Ningú no n’ha arribat a igualar l’habilitat, però va assenyalar el camí.

Estem en la fase d’ensenyar les dents. Els que han complert amb els comptes acudeixen al vell catecisme per recordar que Déu premia els bons i castiga els dolents. Els que no han pogut complir expliquen les seves infinites dificultats per demanar clemència al déu dels diners. I els més populistes diuen el que diu el senyor Monago, virrei d’Extremadura: que Catalunya és insaciable. O entren al terreny de l’alta conspiració, com el senyor Ignacio González, baró de Madrid: que Artur Mas prova de canviar diners per independència, fet que agita molt les consciències dels madriles. O a les tertúlies diran que Catalunya s’ho gasta tot a sembrar la independència.

Tot aquest debat està molt bé, és entretingut i suposo que dóna audiència, però amb algunes condicions. Primera: compte amb els brots d’anticatalanisme que treuen els barons més llenguallargs després de la baralla per unes monedes. Algú haurà de dir a aquests senyors que aquests indicis són els que posen en perill la unitat nacional. Segona: compte amb la filosofia política que aconsegueix colar-se per les escletxes del debat: un fons de rebuig del sistema autonòmic, que consisteix a dir que les autonomies són malgastadores, són les causants de la nostra ruïna financera i la despesa de la seva estructura és la culpable de les retallades en sanitat o educació. I tercera: si el senyor Rajoy vol de debò “grandesa i generositat”, ha d’explicar als seus vicaris territorials per quina raó i amb quina finalitat ho demana. Ningú no és gran i generós sense saber per a què.