• 16 may 2013
  • La Vanguardia (Català)

Tot fent bo l’ibarra


Per dir-ho a l’estil Monago: els catalans som dolents, però els nostres diners són bons

Era difícil aconseguir-ho, perquè Ibarra havia deixat el llistó molt alt. Però com que Monago és un home esforçat, ha aconseguit el miracle de fer bo el bo de l’Ibarra. L’ostentació, doncs, de l’anticatalanisme més primitiu i estomacal ja és propietat de l’actual president d’Extremadura, l’afició del qual de llançar bombes fètides a la cara de Catalunya ha esdevingut el seu hobby predilecte. Recordo un acudit de fa molts anys en què es veia un senyoret extremeny damunt el cavall que observava un pobre jornaler que intentava llaurar una terra àrida, i li deia: “La culpa la tienen los catalanes”. I aquesta culpa ha anat cavalcant pels camins del discurs polític extremeny, de líder a líder i de partit a partit, en un pimpam-pum que només ha servit per al que ha servit: per assentar vots propis clavant puntades de peu al cul aliè. Cul aliè que sempre és el cul català.

El fet curiós és que mentre tots aquests han malparlat reiteradament de Catalunya, mai no han fet escarafalls a deixar-se subsidiar pels diners que, precisament en una part substancial, venien de l’esforç d’aquests ínclits almogàvers. És a dir, i per dir-ho a l’estil Monago: els catalans som dolents, però els nostres diners són bons. I amb aquests diners fan botifarrons que després ens envien en forma de pam i pipa.

El darrer que ha dit el president, per exemple, és per sucar-hi pa. Afirma que Catalunya “és insaciable”, i ho diu quan l’Estat ens espolia anualment el 8% del nostre PIB, no ens paga els deutes firmats, ens deixa a la cua de les inversions i impedeix que fem polítiques econòmiques coherents amb la nostra economia productiva. I amb tot, som “insaciables”. Doncs sort que ho som, perquè si no la presa de pèl a Catalunya arribaria a cotes còsmiques. Perdoni, senyor Monago, però el que ha dit i diu sobre Catalunya és pitjor que una maldat o una estupidesa, és ingratitud. Perquè ja que la seva comunitat necessita l’ajut econòmic extern, el mínim que es pot demanar és que ho agraeixi.

Lluny d’això, els catalans ens quedem sense diners, sense inversions, sense reconeixement i, a sobre, ens donen bufetades. Allò de ser cornuts i haver de pagar el beure, que ja n’hi ha un tip. Li podria respondre que vostè juga amb les xifres, que ha pogut reduir el dèficit perquè ha tingut ingressos extraordinaris i, a més, ha reduït en un 50% l’Estat de benestar. Llegeixi José Ignacio Conde-Ruiz al seu article a El País on li retreu els números. Però a més, i l’hi ho pregunto honestament, què en treu, a més de vots viscerals, menystenint Catalunya? Vol matar la gallina dels ous d’or? Què farien si Catalunya s’enfonsés? Què faran si marxa? A banda de quedar-se sense el boc expiatori català per tal de despistar el personal, no veig com quadraria el seu bonic dèficit. Res, diu la dita que de desagraïts l’infern n’és ple. O potser n’és la política que, sovint, estimat senyor, sembla l’infern.