• 18 may 2013
  • La Vanguardia (Català)

Avís per a espanyols

Ja és hora que una Constitució espanyola pugui modificar-se en algun aspecte substancial

He sentit dir, fa uns dies, al locutor d’una ràdio espanyola amb veu tonant que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha tornat a donar-ne una de freda i una altra de calenta, ja que un dia defensa el dret a decidir i el següent exigeix que el Govern català respecti la legalitat. És del tot injust. El mateix dia, el president Mariano Rajoy va insistir en la seva tesi: “Llei i Estat de Dret”. És a dir, les institucions utilitzades com a burladero. I, la nit anterior, un exministre socialista –obert i de bon tarannà– em va repetir diverses vegades, durant un sopar, que la meva defensa del dret a decidir dins de la legalitat espanyola, com a únic mitjà d’afrontar racionalment el pro

AVALLONE

blema català, mai no seria acceptada per les forces polítiques espanyoles, tant a babord com a estribord; i no el va fer variar de criteri la meva insistència que una cosa és el dret a decidir i una altra la independència, ja que jo mateix –per posar l’exemple que tinc més a mà– defenso el dret a decidir però votaria no en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Ni així. Així les coses, faig tot seguit un recompte succint dels fets, tal com els veig:

1) La societat catalana està dividida en dos grups, que ni puc ni he de quantificar: els partidaris de la independència i els defensors de mantenir la unió amb Espanya. Les raons –identitàries, econòmiques o de qualsevol altra mena– ja no importen. Cada un té les seves i només és exigible el respecte a les de l’adversari.

2. És fals que totes les diferències puguin resoldre’s mitjançant un acord. Hi ha ocasions en què el consens resulta impossible. Així succeeix avui a Catalunya respecte de la disjuntiva sí o no a la independència.

3. En tot Estat de Dret hi ha d’haver instruments legals per resoldre els conflictes que no puguin solucionar-se mitjançant el diàleg. Aquestes vies són, en certs àmbits, els procediments judicials –que acaben amb una sentència vinculant per a tothom–; i, en altres casos, les urnes –que donen un resultat igualment vinculant–.

4) En conseqüència, el contenciós fins avui irresoluble sobre la independència de Catalunya o la seva permanència dins d’Espanya tan sols podrà resoldre’s acudint al segon dels esmentats mètodes, és a dir, a la consulta democràtica efectuada als ciutadans de Catalunya sobre quina és la seva voluntat sobre el tema. Ha arribat el moment de decidir.

5. D’aquí que l’admissió del dret a decidir (que no és sinó una forma edulcorada de referir-se al dret d’autodeterminació, raó per la qual jo he preferit des de fa ja anys parlar de “federalisme o autodeterminació”) sigui –al meu parer– l’única sortida racional a un contenciós que s’enverina per moments i que, si no se li dóna una sortida, acabarà per causar danys greus a tots, tant quantificables com no quantificables.

6) Dues distorsions pertorben l’admissió del dret a decidir. En primer lloc la provocada pels numantins de la unitat, que, tancats al recinte constitucional –esbiaixadament interpretat–, neguen la possibilitat de la consulta amb l’argument dogmàtic que la sobirania rau en tot el poble espanyol.

7) I, en segon terme, els entusiastes de la secessió, per qui dret a decidir equival a independència, com si no es pogués votar en contra de la independència per les raons que plaguin a cadascú.

8. Ni una cosa ni l’altra. Primer, el dret a decidir dels catalans ve exigit pel principi democràtic que vertebra i informa la nostra Constitució i té cabuda dins de la mateixa. I, segon, el dret a decidir atribueix a cada ciutadà la possibilitat d’optar segons les seves idees, creences i interessos, sense que hagi de donar explicacions a ningú.

9) Ara bé, tenint en compte que totes les interpretacions jurídiques són discutibles, i respectant l’opinió d’aquells per als quals la Constitució no admet actualment una consulta territorialitzada d’aquest abast, caldria incloure la possibilitat de referèndums consultius, convocats pels presidents de les Comunitats Autònomes, en la sempre ajornada reforma constitucional que ha de culminar el desenvolupament de l’Estat Autonòmic en sentit federal.

10) Ja és hora que una Constitució espanyola pugui modificar-se en algun aspecte substancial, trencant així la tradició hispànica que les Constitucions no es reformen, sinó que es deroguen per la força.

11) És evident que aquestes idees només mereixen menyspreu a la classe dirigent espanyola. L’última i tancada posició del PSOE sobre això és reveladora, en no acceptar l’equilibrada proposta del PSC.

12) Malgrat tot, la reivindicació del dret a decidir ha vingut per quedar-s’hi. Tancar-li la porta és pitjor que una injustícia, és un error polític colossal, que només pot ser fruit de la ignorància, de la por o dels interessos.

13) Acabo. No és possible que tots els ciutadans espanyols comparteixin la ignorància, la por o els interessos dels seus dirigents. Han de ser conscients que és a punt de cometre’s un error fatal que encara som a temps d’evitar, admetent el dret a decidir com única sortida avui oberta. Per això aquest avís.