Ara

LA REFORMA EDUCATIVA

Contra l'escola Catalana, sense treva

L'educació ha esdevingut un espai de revenja de la lluita partidista
ENRIC PRATS 

Professor De Pedagogia Internacional De La Ub | Actualitzada el 19/05/2013 00:00

La reforma educativa proposada pel govern espanyol suposa una agressió al model d'immersió lingüística. La reforma educativa proposada pel govern espanyol suposa una agressió al model d'immersió lingüística. DAVID BORRAT

L'aprovació de la Lomce apuja un grau més la situació d'inestabilitat i d'incertesa que està patint el sistema educatiu. Més que jugar a favor de l'escola, de facilitar la feina del professorat, d'aclarir el panorama per a les famílies i d'assentar unes bases sòlides i compartides per encarar el futur, la nova llei fa un colossal pas enrere, enterboleix el clima escolar i frustra moltes iniciatives positives. Hem de recular als moments més foscos del franquisme per trobar un model educatiu semblant. Més que de "contrareforma" potser caldria parlar de restauració educativa, ja que restableix un model uniforme i antidemocràtic, basat en la malfiança i el cinisme, que recorda aquells temps en blanc i negre, però amb molts grisos, que només deixava parlar en una llengua.

Des de la bona fe i la bona voluntat, ningú no es pot negar a millorar el que no acaba de funcionar, d'actualitzar el que calgui, i de canviar i eliminar allò que es demostra innecessari o erroni. Res de tot això queda recollit en la nova llei i, ben al contrari, modifica sense arguments un aspecte central que s'ha demostrat exitós des de qualsevol punt de vista, com és el model lingüístic de l'escola catalana. La llengua té una importància cabdal en el sistema educatiu com a matèria d'estudi, però sobretot és vehicle de transmissió de coneixements i un instrument bàsic en la relació social. Si volem que l'escola assoleixi aquests tres objectius i esdevingui una comunitat que aprèn i un focus d'innovació, cal que tothom hi treballi en la mateixa direcció i sense discriminacions. Per això, tots els alumnes, sense distinció de llengües, de gènere ni de procedència han de rebre una escolarització conjunta, també en el terreny lingüístic.

Apel·lació al fracàs escolar

La llei es fonamenta en un diagnòstic pervers i farcit d'imprecisions i mitges veritats. Com és conegut, l'apel·lació al fracàs escolar, als resultats dels estudiants en les proves internacionals i a l'atur juvenil encapçala el cos argumental del projecte. No és moment de desvelar les fal·làcies que amaguen aquestes afirmacions, però una breu mirada enrere ens mostraria que el punt de partida, ara fa tres dècades, després d'un prolongat retard pedagògic de quaranta anys, no era per tirar coets. En altres paraules, a diferència dels veïns europeus, amb qui les odioses comparacions ens deixen en el lloc que ens toca, hem estat hereus d'una rèmora que encara arrosseguem. El cinisme de la llei consisteix a amagar que els alumnes catalans dominen el català i el castellà per sobre de la mitjana dels seus companys espanyols, sempre seguint els mateixos estudis que fa servir la llei, i tampoc no vol recordar l'èxit social de convivència pacífica que ha comportat la coexistència de les dues llengües a l'escola.

Convé recordar que, des de la Constitució del 1978 i les primeres lleis educatives democràtiques, l'estat espanyol s'havia reservat l'establiment d'uns mínims comuns i corresponia als governs autònoms completar la definició d'uns màxims exigibles a les escoles. Com a símptoma de malfiança, la nova llei ho capgira amb una arquitectura curricular en què l'Estat defineix els màxims exigibles en unes assignatures etiquetades de "troncals", les importants, i concedeix a les autonomies la propina de regular sobre les assignatures de segona i tercera categoria, entre les quals apareix la "llengua cooficial". A més, l'Estat s'atribueix la competència de regular les avaluacions finals amb el restabliment de les revàlides per assegurar-se el compliment dels màxims establerts, una pràctica àmpliament contestada pels experts d'arreu.

Novament, l'educació espanyola camina d'esquena a Europa perquè aquest repartiment asimètric de cromos dinamita l'autonomia de centres, una de les característiques dels models d'èxit, on els poders locals i les escoles tenen plena capacitat per desplegar el currículum educatiu. Una autèntica modernització curricular, a més de promoure de debò l'autonomia curricular de centres, com fan els models europeus de referència, hauria estat la creació d'una àrea de comunicació i no el manteniment de tres o quatre assignatures estanques per a cada una de les llengües que han de ser matèria d'estudi: la castellana, la "cooficial" i les estrangeres.

En poques paraules, la reforma es proposa acabar amb un model exitós sense aportar cap evidència pedagògica ni gaudir de cap suport social. Per desgràcia, l'educació ha esdevingut un parc temàtic per a molts polítics i un espai de revenja de la lluita partidista. Lluny de preparar un terreny estable i més o menys sòlid perquè els professionals hi treballin amb seguretat i rigor, les ocurrències polítiques generen incertesa i minen les bases del futur de la nostra societat. Els errors de les decisions actuals només els podrem percebre en anys o dècades, però en el terreny lingüístic les conseqüències no trigaran a aparèixer.