• 19 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

El que ens separa


Si fins i tot Duran Lleida i Trias afirmen que cada vegada hi haurà més independentistes, les raons deuen ser poderoses

El Govern espanyol, que presideix el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, acaba d’aprovar un projecte de llei que té per objectiu declarat “espanyolitzar els nens catalans”. És tant com considerar que ser català és una manera de no ser espanyol o de no ser-ho amb prou qualitat. O, més ben dit, que com menys catalans siguin o se sentin els alumnes més espanyols... semblaran, perquè, la realitat, mal que li pesi al ministre Wert, és que són el que són.

El Govern d’Aragó, que presideix Luisa Fernanda Rudi, i que pertany al mateix partit que Mariano Rajoy, acaba de promoure una altra insòlita llei per negar l’existència de la llengua catalana a la seva comunitat. Com no han pogut evitar que la gent encara la parli als territoris que van ser repoblats per catalans després de foragitar els sarraïns, han optat per canviar-li el nom i li han posat la grotesca denominació de lapao, aviam si així desapareix d’una punyetera vegada. També ajuntaments de les Illes com els de Maó i Palma, governats també pel PP, han castellanitzat la toponímia per amagar o almenys dissimular el seu origen català.

El Parlament de Catalunya va aprovar una declaració de principis en la qual expressava l’aspiració majoritària dels catalans democràticament representats. El text assenyala que els catalans es consideren a si mateixos com a col·lectiu, un subjecte polític que es proposa d’exercir el dret a decidir. El Govern espanyol va impugnar la declaració i el Tribunal Constitucional la va suspendre cautelarment. Ni el Govern espanyol, ni cap tribunal poden impedir que els catalans pensin com pensen, però, pel que es veu, els irrita que ho expressin i que se sàpiga, per això han decidit, com el govern d’Aragó, negar la realitat. El debat i votació de la declaració del Parlament va portar unes quantes hores i ho van transmetre tots els mitjans de comunicació, alguns concedint-li molta importància i d’altres moltíssima, però les institucions de l’Estat espanyol s’entossudeixen a sostenir que això no va passar.

L’escola freudiana de psicologia ha descrit la negació de la realitat com un mecanisme de defensa que es posa en funcionament quan el jo es veu incapaç d’assumir una situació massa intensa per poder dominar-la. Es considera una reacció primitiva i perillosa, donat que ningú no pot desatendre la realitat durant gaire temps... Potser per això dos referents de la moderació política com Josep Antoni Duran Lleida i Xavier Trias –l’alcalde, en conversa amb el seu col·lega de Nova York– van advertir divendres que això no hi ha qui ho aguanti i que a aquest pas hi haurà cada dia més independentistes a Catalunya. Vet aquí la paradoxa: els líders polítics espanyols que repeteixen com un lloro “es-más-loque-nos-une-que-lo-que-nos-separa” s’entesten a demostrar –amb els fets– tot el contrari, i vet aquí que és quan resulten més convincents.