• 19 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Enric Juliana

Reivindicació de l’optimisme

Davant el pèndol espanyol, que després de la festa ara tot ho veu molt negre, voluntat de construir

Gabriel Magalhães m’envia una nota des de Portugal. “És interessant aquesta analogia de la crisi amb alguns grans autors de la pintura espanyola, però tinc una pregunta per a vostè. Si el voluntarisme picaresc de Zapatero era com un quadre de Murillo amb molts angelets mirant al Cel; si l’esperit d’Aznar es troba molt ben reflectit en la mirada greu i trista dels cavallers castellans de El entierro del Conde de Orgaz, del Greco; si el Govern de Rajoy fa pensar en l’atmosfera entre severa i anguniosa d’un quadre de Zurbarán: el be a punt de ser degollat que porta per títol Agnus Dei, on està Velázquez en el moment espanyol actual?”. Subtil, aficionat als jocs de miralls i sempre atent als detalls, el meu amic portuguès suggereix ell mateix la resposta: “Potser aquesta absència sigui la principal conclusió. Potser no hi ha espai per a l’agudesa i la lucidesa de Velázquez en el moment espanyol actual”.

ARXIUCordeiro pascal, quadre de la pintora portuguesa Josefa de Óbidos (1634-1684), inspirat en Zurbarán

Com si juguéssim a cromos, l’escriptor m’envia des de la ciutat de Covilhã (regió de Beira, Portugal interior) , una imatge associada a la pintura que il·lustrava la crònica de diumenge passat. “M’ha semblat interessant fer-li conèixer el quadre d’una monja portuguesa del segle XVII, inspirat en l’anyell pasqual de Zurbarán. Es deia Josefa de Óbidos. La seva família havia viscut a Espanya, a Sevilla, durant el temps dels primers Felips. Van tornar a Portugal abans de la Restauració del 1640. Els recorreguts dels portuguesos en territori espanyol sempre solen ser d’anada i tornada. A la seva manera, aquesta pintora va tenir el destí que Mourinho està a punt d’assumir”.

Zurbarán va pintar amb gran nitidesa la disposició del be al sacrifici. L’anul·lació de l’instint de supervivència. La Resignació. La monja portuguesa emmarca el be amb una orla de flors sobre fons fosc. “Comparar els dos quadres és molt interessant. Cal veure com som els portuguesos: li posem flors a tot. Unes flors que no són només femenines. Fa anys ja vam tenir un gran moment floral. Els clavells del 25 d’Abril del 1974. I fixi’s en el detall del mirall: aquest xai és com si visqués en el seu reflex. Com si fos l’heterònim de si mateix”, conclou la nota. He d’afegir dues coses sobre Gabriel Magalhães: és un gran admirador del poeta Pessoa i la seva segona novel·la es titula Planície de espelhos i transcorre entre Lisboa i Évora amb claus d’història de terror, sense truculències.

La monja Josefa de Óbidos es deia Josefa de Ayala i era filla de pare portuguès i de mare espanyola. Deixebla de Francisco Herrera, el Vell, gran admirador de Zurbarán i Velázquez, va ser una de les primeres dones pintores que va tenir fama en vida, a Europa. Li van ploure els encàrrecs i hi ha obra seva al monestir dels Jerònims, a Lisboa.

Portugal és un país de monges cèlebres. Acaben de reeditar-se en castellà, amb il·lustracions de Milo Manara, les Cartes d’amor de la monja portuguesa, una petita joia literària –cinc apassionades cartes d’amor–, atribuïda a la monja Mariana Alcofarado, que una tarda va veure com passejava a cavall el noble francès Bouton de Chamilly i va quedar corpresa. Escrites al convent de Beja, les cinc cartes van acabar a París, on sempre han agradat molt les coses picants i exquisides. El gran Stendhal tenia la monja enamorada en un altar. Segles més tard, Portugal va tenir Sor Lucía do Santos, la figura més coneguda dels tres pastorets vidents de Fàtima. A Espanya destaquen la mística de Teresa d’Àvila, la llegenda de la Monja Alferes (Catalina de Erauso, basca) i els embolics vallein-clanescos de Sor Patrocinio, la Monja de las Llagas, en la increïble cort d’Isabel II. I a Catalunya avui emergeixen el criticisme i la gran capacitat expressiva de la monja Teresa Forcades, entre ressons del frare florentí Savonarola i crides a la unitat popular. Aquesta setmana The Guardian li ha dedicat espai. A ulls dels anglesos, la monja Forcades és la cirereta del moment català.

En les flors de la monja d’Óbidos hi ha un optimisme pàl·lid, molt propi de l’ànima portuguesa, generalment aliena a la passió espanyola pels sentiments extrems. L’insensat pèndol espanyol, del qual ara en tornem a pagar les conseqüències. El deliri dels últims quinze anys –els crèdits a granel, el ciment, la cocaïna i els prostíbuls, quatre matèries en les quals el país ha estat líder indiscutit a Europa–, i el retorn actual al sentiment tràgic de la vida, en què tot és negre i res no té solució. Hi ha una histèria excessiva en aquests moments a Espanya. Una histèria barroca.

Reivindicar l’optimisme pot semblar una insensatesa, però pot ser que avui sigui una bona manera de nedar a contracorrent. Flors sobre fons obscur per alegrar el be que serà degollat? Una actitud de resistència, més aviat, davant un tenebrisme que empitjora les coses. La negativitat radical condueix a l’exasperació i en aquest terreny sempre perden els més febles. Sempre. L’optimisme no impedeix la crítica. L’optimisme és voluntat de construir. L’optimisme descol·loca l’Espanya tètrica. L’optimisme hauria de ser l’estendard d’aquesta Catalunya que avui se sent assetjada.