Ara

Wert o l'obsessió francesa

CARLES BOIX 

| Actualitzada el 21/05/2013 00:00

Aquest diumenge David Miró ens recordava, en un article excel·lent sobre el ministre d'Educació espanyol, que, en plena batalla estatutària, Wert va escriure per a la FAES l'informe España: ¿la Nación deconstruida?, en què demanava enfortir l'Estat i la "nació unitària" contra "la insaciable demanda d'uns quants". Un document programàtic que, finalment, s'ha convertit en projecte de llei d'educació. Llegint l'informe de la FAES, hi he trobat, d'una banda, un nacionalista aterrit per la possibilitat que la nació pura que ell ha imaginat pugui arribar a morir ("evaporar-se" és l'expressió que, manllevada del seu admirat Zarzalejos, fa servir Wert) a mans del seus enemics interns i altres éssers aliens. Un nacionalista, efectivament, i no un patriota, perquè mentre el nacionalista és un individu crucificat internament per la deriva de la seva nació, entotsolat en el seu dolor cap a la Mare greument ferida, el patriota és un individu optimista, exuberant, convençut de la força d'atracció del seu país, americà per més senyes. De l'altra, a l'informe hi he vist també un estatista (escrit amb dues tes) obsedit, convençut de la capacitat de l'Estat per construir nació on abans només hi havia una massa informe de ciutadans portadors de patois .

És evident que la combinació de nacionalista pur i d'estatista que dissenya nacions és contradictòria perquè, si hi ha nació originària, aleshores no cal estat per construir-la. I si, en cas contrari, cal recórrer a l'Estat per espanyolitzar els seus súbdits, aleshores és que no hi havia nació pura. Però, esclar, potser és excessiu demanar al ministre d'Educació que pensi en termes estrictament lògics en aquestes matèries d'identitat nacional que tant li couen.

El nacionalisme espanyol sempre s'ha emmirallat en el projecte nacional francès -des de la Reial Acadèmica de la Llengua i una estructura de comunicacions radials fins a l'escola com a agent creadora de la nació francesa-. Si França va reeixir com a país unitari, ho va fer, diuen, de la mà del mestre rural i del prefecte departamental. Per tant, si Espanya ha de sobreviure, sobretot en aquesta fase de crisi econòmica gravíssima, cal que l'Estat controli i homogeneïtzi l'ensenyament. Al segle XIX també es va vendre modernització econòmica, supervivència nacional i llengua única com un paquet inextricable.

Tots hem sentit a parlar de la potència disciplinària de l'escola francesa, de la seva capacitat de reprimir i ridiculitzar els nens de províncies i depurificar-los del seu patois incomprensible i inútil. Tanmateix, aquesta visió conté una bona part de desconeixement i de mite. Si França va triomfar, ho va fer perquè, com explica Eugene Weber a De camperols a francesos (Stanford University Press, 1976), el millor llibre fins a la data sobre el procés de construcció nacional de França, París va oferir moltes més coses més enllà d'una sola llengua.

La França contemporània va néixer d'un impuls modernitzador. L'estat francès va crear una societat burgesa, amb mobilitat social, amb una estructura igualitària en drets i llibertats. A França la van parir la Il·lustració i la Revolució de 1789. França va tenir una economia expansiva i un imperi colonial. A Espanya, en canvi, no va passar res de tot això. A Espanya, com a Àustria-Hongria, Rússia i Turquia, el tren de modernitat no va arribar a temps quan s'estaven forjant els grans estats burocràtics del segle XIX. Espanya va quedar en mans d'una elit premoderna, il·liberal, absolutista, decadent.

Els polítics catalans van ser els únics que, al XIX, haurien pogut crear una nació hispànica moderna i, per això mateix, única (que no vol dir unitària), com a Itàlia ho van fer els savoians i els llombards. Però, amb poca força numèrica i mai disposats a renunciar a uns referents històrics i lingüístics de mal digerir a la resta de l'estat, van fracassar.

El resultat fou una Península incòmoda per a tothom. El centre no pogué oferir un projecte liberal per assimilar la perifèria. La perifèria no tingué la força per transformar el centre. Aquesta història de fracassos va infantar identitats no solament diferents (que ja hi eren) sinó anímicament oposades. Un cop cristal·litzades com a realitats polítiques específiques, no hi podia haver marxa enrere, com ha escrit Keith Darden a Resisting occupation (Cambridge University Press) tot examinant les identitats nacionals de l'Europa Oriental. L'única solució era la proposta orteguiana de " conllevancia ", que el mateix Wert qüestiona en el seu informe Los españoles ante el cambiopublicat l'any 2012.

La història dels darrers dos segles du una lliçó clara. Com a estratègia per crear espanyols, la proposta Wert fracassarà perquè les identitats polítiques ja estan plenament formades. La seva única justificació sembla, doncs, la d'exaltar el votant popular per tapar la deriva econòmica d'Espanya. Esperem que aquí també fracassi.