Ara

Obliqües, metàl·liques i possessives

JOSEP RAMONEDA 

| Actualitzada el 22/05/2013 00:00

Semblava que dels ulls de Videla en qualsevol moment en podia sortir una bala. Semblava que dels ulls de Videla en qualsevol moment en podia sortir una bala. REUTERS

1 . MUTACIONS. Pere Navarro ha explicat en un article la seva proposta política en quatre conceptes: seny, unitat, federalisme i crítica a la radicalització d'Artur Mas. El discurs del seny és un tòpic sobre el caràcter moderat dels catalans que ja només utilitzen alguns polítics espanyols quan ens volen fer una moixaina. La unitat és el lloc comú de la impotència: la proposta dels que no tenen proposta, perquè si un té realment un objectiu a plantejar no predica la unitat sinó que procura que els altres el segueixin. Sobre el federalisme, ja està tot dit: després de trenta anys, el PSC haurà de reconèixer que la seva insistència és un treball de Sísif. En tot cas, el que sorprèn és veure un partit d'esquerres instal·lat en la defensa de l' statu quo , acusant el president de radicalització, que és el mot desqualificatiu preferit del PP. A qui es dirigeix amb aquest discurs? Qui pensa que el seguirà quan proposa que el PP també sigui en un govern català d'unitat o que Andreu Mas-Colell exerceixi el lideratge del govern? Amb aquestes propostes, les seves crítiques a les polítiques d'austeritat son pur bla, bla, bla. El PSC, instal·lat en la malenconia, ha arribat a la conclusió que els motors socials del progrés ja no estan en el seu electorat, que s'ha fet conservador. Així pensa recuperar els que l'han abandonat?

Tanmateix, les mutacions en els rols també arriben a Convergència. Artur Mas, després de dir que "l'ordre va per davant dels ideals", lema clàssic del pragmatisme conservador, ens diu també que "primer és la democràcia i després l'estat de dret". I que "l'estat de dret pot arribar a ser un adversari de la democràcia". Anem a pams, llevat que el president se'ns vulgui fer trotskista. La legitimitat democràtica és el fonament d'un estat de dret democràtic, d'això no hi ha dubte. Però no ens embalem, perquè sense estat de dret la democràcia pot durar tres dies. Per dir-ho en termes clàssics, el temps que els demagogs triguin a arrossegar la gent. El PSC frena i Convergència accelera. Les mirades es fan obliqües.

2 . HIPOCRESIA. Mai oblidaré la mirada metàl·lica de Jorge Rafael Videla que es va expandir per tot el món gràcies a les imatges de televisió de la llotja presidencial del Mundial de futbol del 1978. Semblava que d'aquells ulls en qualsevol moment en podia sortir una bala. "La hipocresia -ha escrit Beatriz Sarlo- era entre tots els trets de Videla el més repugnant". És creia moralment superior a les seves víctimes amb els dos arguments inefables de sempre: la religió i la pàtria. Però com ha escrit el periodista Mario Wanfield, Videla no estava sol. Era "un més d'una aliança de militars, empresaris d'alt nivell i prelats catòlics", que compartien tres objectius: liquidar d'arrel l'herència popular i progressista, utilitzar el terrorisme d'estat com a mètode i protegir-se amb el silenci i l'ocultació. Videla ha mort a la presó, però hi ha molt culpable lliure i algun fins i tot venerat. Hannah Arendt ens va advertir sobre la banalitat del mal. Videla segurament era banal. "Però -com diu Beatriz Sarlo- per a les víctimes, per al país que va voler destruir i refundar, representa una amenaça sinistra: el que semblava un bon pare de família i un soldat era un assassí en sèrie" que amagava la seva covardia sota la metàl·lica mirada.

3 . SOLAR. Reunió empresarial a Madrid. Un dels assistents és català. A ell va dirigida aquesta frase d'un dels reunits: "Els catalans podeu demanar el que vulgueu, però tingueu clara una cosa: el solar és nostre". Qui sap si aquesta mateixa frase ja la van sentir en el passat els moros, els moriscos i els jueus. I fins i tot els jesuïtes. És la mirada de l'amo.