Ara

Intervinguin-nos, sisplau!

XAVIER ROIG 

| Actualitzada el 24/05/2013 00:00

Intervinguin-nos, sisplau!Intervinguin-nos, sisplau! DIEGO CRESPO / EFE

Ignoro si Espanya és el bressol dels trilers. En qualsevol cas, crec que és hora de reconèixer el mèrit espanyol a l'hora d'elevar l'habilitat d'estafador a nivells d'excel·lència. I no pas perquè aquí s'aconsegueixi enganyar molta gent amb un acte d'estafa puntual -fet, aquest, usual en altres indrets del món-. No senyor. Jo demano que es reconegui el mèrit espanyol d'haver aconseguit implantar uns mètodes i uns procediments pels quals aquí hom pot mantenir ensarronat el personal de manera continuada i sostinguda durant un període indefinit de temps. Aquesta habilitat, d'un gran mèrit, crec jo que té les arrels en l'arabisme que un dia va copar la Península. Si vostès volen que una cosa no tingui fi, facin tractes amb el món àrab. Poden estar-s'hi tota la vida. No en va és seva l'autoria de Les mil i una nits . Què són aquests contes sinó un estratagema de Xahrazad per mantenir el sultà entabanat nit rere nit amb l'objectiu que no la mati?

No crec, però, que aquesta habilitat hispana hagi estat ben copsada pels europeus. No els critico. Una bona part de catalans tampoc encara no se n'ha adonat. Perquè, al capdavall, què és la Transició per als catalans sinó una aixecada de camisa col·lectiva de dimensions siderals? Però torno a Europa: l'única que potser entreveu les capacitats estafadores d'Espanya és la senyora Merkel -i probablement per això no es deixa estovar el morro.

El cas és que aquests dies corren per aquí els emissaris de la troicacomunitària (Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i Comissió Europea) per verificar el nivell d'avanços assolit en les reformes que hauria d'haver dut a terme Espanya. Deixin-me recapitular. Espanya està rescatada, parcialment. El que succeeix és que a Espanya només s'han injectat diners a la banca perquè fer-ho sobre tot el país era, i és, impossible. No hi ha 800.000 milions d'euros disponibles per injectar-los a Espanya. Però rescatar la banca era factible. Tanmateix, com que la Unió Europea sap que banca i govern, a Espanya, formen part del mateix èmbol, es van exigir obligacions extrabancàries a l'estat espanyol per tal que la banca pogués accedir als ajuts. Una mena de torna. A l'acord signat ( Memorandum of Understanding on Financial-Sector Policy Conditionality ) es diu que les autoritats espanyoles es comprometen a: (1) fer una reforma fiscal, (2) adequar les desgravacions per pisos, (3) reformar el mercat laboral, (4) aplicar estímuls a la creació de llocs de treball, (5) eliminar barreres a la creació de nous negocis i (6) acabar les connexions elèctriques i de gas amb els nostres veïns, tot corregint, de manera definitiva, el dèficit tarifari.

Doncs bé, aquesta gent de la troica que ens visita ignora les arrels aràbigues de la cultura espanyola. Com també ignora una paraula que l'idioma espanyol ha fet internacionalment famosa juntament ambpronunciamiento i junta (militar): els parlo de la paraula mañana . Suposo que a aquesta gent els sorprendrà una cosa que nosaltres ja donem per normal: no s'han complert els compromisos. I quan, de manera erràtica, s'ha fet alguna cosa, ha estat de forma incompleta i matussera. I és que, ai amics meus, aquesta gent de la UE són una colla de passerells. Es pensen que Espanya forma part de la pila. Un estat més. No senyor. No és qualsevol país el que estafa ajudes europees a la formació laboral amb la complicitat de partits, particulars, sindicats, etc. Ni tampoc tots els països del món tenen els nassos de construir, amb diners europeus, més vies d'alta velocitat que enlloc. I cal ser un geni per mantenir, amb ajudes d'Europa, regions senceres d'Espanya amb un cinquanta per cent de gent que no treballa mai. Qui s'han pensat que som? Aquí tenim categoria!

És cert que no hi ha prou diners per rescatar Espanya. Però potser no calen. N'hi hauria prou que ens intervinguessin sota l'excusa de no continuar perjudicant la resta d'Europa. Sense posar-hi diners. Simplement que vingués algú de fora per governar. Algú que no tingués el cap distret amagant els euros que li va donar en un sobre el tresorer del partit. Ni que estigués preocupat per tornar favors als banquers. Algú que, a més, hagués anat a escola. Que, amb una mica de decència, no homenatgés els amics dels nazis. Ni espoliés fiscalment un territori determinat. Algú que, en definitiva, sabés que governar és més que simplement fer el triler per intentar mantenir distret el personal permanentment.