• 24 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Frontisme


La visió dominant d’espanya és la d’aznar: només la crisi la posa en perill, no cap alternativa

D’ençà de l’estrepitosa entrevista que va concedir, tothom parla d’Aznar. Hem pogut llegir descripcions magnífiques d’aquest personatge luciferí: les que el comparaven amb el Cantó Fosc de la Força; per exemple; o amb el Professor Moriarty, l’insomne maquinador del mal a l’Europa victoriana de Sherlock Holmes. D’altres, en canvi, són caricatures elaborades amb recursos massa fàcils: com ara la ridiculització de l’aspecte físic, bigoti i abdominals inclosos. Siguin brillants o barates, les caricatures d’Aznar impedeixen de captar l’abast real de la seva aportació. Aznar és el líder espanyol que ha determinant més clarament el pensament espanyol contemporani. El mite fundacional de l’actual democràcia espanyola era el consens i Aznar va dinamitar-lo desenterrant el frontisme. El seu frontisme era, però, tan bel·licós políticament com ideològicament sincrètic. Essent el seu partit creació d’uns ministres de Franco, Aznar va tenir la visió d’arrabassar a l’esquerra la bandera de la llibertat (abanderant la lluita contra els assassinats polítics d’ETA), cosa que li va permetre casar el nacionalisme de José Antonio amb el liberalisme d’Azaña. Aquesta síntesi, que domina als mitjans de comunicació espanyols, va ser hegemònica també durant els anys del zapaterisme (una part de la crisi del PSOE ve d’aquí).

Aznar va prendre una segona bandera al PSOE: la del progrés. El seu capitalisme popular convidava tots els espanyols a ser propietaris i inversors (ara en veiem el revers: el fabulós deute privat). La tercera bandera d’Aznar és conseqüència de la primera: reunificar la pàtria espanyola. D’aquella pulsió, en va venir tot el que ha passat després a Catalunya: creixement d’ERC, tripartit, aventura de l’Estatut, sentència del TC, Onze de Setembre i, en paral·lel: bel·ligerància contra l’Estatut, oposició al model català d’escola, Manifiesto por la lengua común, ascens de C’s, i l’última profecia: “Abans es trencarà Catalunya”.

Encara avui la visió dominant d’Espanya és la d’Aznar. I és la crisi el que la posa en perill, no cap alternativa. Aznar ha tornat per demonitzar una vegada més el consens i exigint puresa frontista als seus hereus. L’obertura del front intern afebleix el principal actiu que té avui el PP: la seva gran majoria parlamentària. Si Aznar volgués tornar a manar, potser ho aconseguiria, però no sense trauma i cost per al PP, que en sortiria molt afeblit. I si Aznar perdés, els costos per al PP hi serien igualment. El frontisme d’Aznar seria catastròfic per al PP.

Potser per aquesta via entendrà el PP que ara, en època de declivi, l’operació política adequada és la suma, no pas la divisió. Aznar o Thatcher van tenir l’ajut de vents de creixement econòmic per trencar el consens: la gent s’arrisca al xoc quan hi ha molt a guanyar. Però quan ve el mal temps, la gent percep que la divisió causa més problemes dels que ja hi ha. Reclamant el frontisme que li va ser tan rendible, Aznar posa ara en perill el seu partit i el seu llegat ideològic. És la nostàlgia: sedueix tant com enganya.