• 24 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep Vicent Boira J.V. BOIRA, professor de la Universitat de València

Valencians del nord


Seria vanitós pensar que les relacions entre catalans i valencians no s’han vist, no es veuen i no es veuran afectades per la tremenda recomposició de moviments, fluxos i dinàmiques que afecten el món sencer. Algú pot seguir creient que, immunes a això, els odis eterns o les filies permanents continuaran així segles i segles. Assentats en les velles narracions, amb arguments que envelleixen, els odis mostren les seues miserables entranyes i les utopies i els textos de l’ortodòxia no aguanten les capes d’actualitat que els han caigut al damunt. Es pot veure canviar el món però no les geometries i les geografies que afecten les nostres dues societats? Seria un error, com ho seria, a una altra escala, pensar en Aljubarrota cada vegada que s’esmenten –Gabriel Magalhães em corregirà– les relacions entre Espanya i Portugal en aquest segle XXI. El món canvia i nosaltres ho fem amb ell. És que som ell, som el món!

ÓSCAR ASTROMUJOFF

Així que com més aviat reconeguem que cal reconfigurar els nostres imaginaris i cercar un nou quadre global, millor. En un gens subtil procés de convergència, determinats temes de la política i l’economia espanyola i de la geografia europea i mundial empenten a nous escenaris entre Catalunya i València. M’apresse a dir que aquests no es reconfiguraran sense reculades, resistències i provocacions.

El primer dels escenaris és el finançament públic i privat. Per poc desperts que siguen els nostres governants, comprendran que a tots ens interessa un millor sistema de finançament. La falla tectònica que separa l’Espanya de l’Est de la resta s’engrandeix. Al remat, Catalunya i València poden trobar-se remant en una mateixa direcció estratègica (millor finançament, més justícia, més equitat), tot i que cadascú ho faça a un ritme i amb uns arguments. I en aquest camp, ha de fer-se un esment al finançament privat. La desastrosa gestió dels instruments bancaris de la Comunitat Valenciana ha conduït a un fet que ha de ser analitzat: dos bancs catalans pugnen per esdevenir el primer banc valencià. Amb l’adquisició de la CAM pel Sabadell el desembre del 2011, la quota de mercat en terres valencianes ha passat del 4% al 10% i les declaracions de Jaume Guardiola, conseller delegat d’aquesta entitat, són indicatives: la gent de la Comunitat Valenciana no ha de tenir la sensació d’haver perdut les seues entitats, sinó d’haver guanyat un jugador que dinamitze l’activitat. Així ho esperen sobretot les empreses industrials d’Alacant, desitjoses de reorientar la seua producció i d’exportar de nou. Per la seua banda, Juan María Nin (Caixa- Bank) ha assenyalat el Banc de València com “una joia de la corona” del grup, mentre Isidre Fainé, més emfàtic, no solament s’ha definit com un valencià del nord, sinó que ha declarat: “Ens bolcarem amb València”. Està bé: podrien començar per obrir una bona obra social a la capital valenciana, òrfena de política cultural i social de cert nivell! El somni d’una aliança València-Barcelona, modernista en l’art, mediterrània en la pintura, esteticista i al temps social en la literatura, gòtica en l’edificació i, sobretot, oberta en la seua concepció de la vida, està ací esperant que algú la impulse, mentre voluntariat, associacionisme i acció social són potes proverbials que ens sustenten.

Però ni tot s’acaba amb els bancs, ni es resol amb diners. Els moviments globals impulsen, i tan sols en aparença paradoxalment, cap a la regionalització: Catalunya i València han compartit, comparteixen i compartiran un espai geoeconòmic de certa rellevància i moltes tendències de fons. La pedra de toc de tot això no és altra que el corredor mediterrani, que ha forçat a moure peça a un Govern central sempre poc inclinat a les connexions transversals. Per cert, avís als lectors: algunes veus posaran en dubte la rendibilitat del projecte esgrimint dades de la crisi manifestes en un estancament de fluxos interiors a Espanya i un desballestament dels moviments interregionals. Enorme errada. És el mapa global, canviant, mòbil i dinàmic, el que impulsa a cercar horitzons econòmics i d’infraestructures que sustenten una commonwealth d’interessos en aquesta riba del Mediterrani. A més, en aquest tema, o tots moros o tots cristians: exigir al mil·límetre taxes de rendibilitat amb estadístiques de supercrisi (malgrat això, el corredor seria una obra rendible) no és precisament la forma en la qual s’han planificat fins ara línies de tren, aeroports i autovies. I una última ullada a la cultura.

En un món sense barreres a la instantaneïtat i a la visió sense límits d’emissions situades a Sydney, Los Angeles o Ciutat del Cap, oposar-se a la recepció de TV3 a València i de Canal 9 a Barcelona (antenes separades per només 350 quilòmetres) era una aberració (“imperfecció d’un sistema òptic que produeix una visió defectuosa”, mai millor dit). Felicitats pel recent acord entre els nostres dos governs per a la recepció mútua de canals: no ho espatllem amb excessos. Calma i serenitat. Canvi de paradigma? Ja fa temps que va canviar. El problema és que n’hi ha que encara no se n’han adonat.