• 25 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

Catalunya vista
per España


Si Groucho Marx escrivís un llibre sobre Catalunya, la intenció seria molt semblant a la de Ramón de España

Ramón de España ha escrit un llibre sensacional i li ha posat un expressiu títol: El manicomio catalán (La Esfera de los Libros, Madrid, 2013). Lector, si no sou un nacionalista català i voleu passar una estona molt divertida, llegiu-lo, sisplau. Si sou nacionalista i teniu sentit de l’humor, també. En un altre cas, abstinguevos-en. El títol és un encert però també podria haver-se anomenat La cabina catalana, en homenatge als germans Marx. En efecte, si Groucho Marx escrivís un llibre sobre la Catalunya d’aquests últims trenta anys, la intenció i la intel·ligència serien molt semblants a l’adoptada per Ramón de España: un to de farsa descarnada com a millor mètode d’aproximació a una realitat difícil d’explicar d’una altra manera.

Les dues idees centrals del llibre no són cap novetat. La primera és que els nacionalistes estan obsessionats a convèncer que si ets català, ja que has nascut a Catalunya, no pots ser espanyol, una cosa tan diferent i oposada. Per això consideren que ser del Barça, aficionat a ballar sardanes, cantar havaneres, gaudir amb els castellers, estar contra els toros i només veure TV3, no és una simple expressió, lliure i legítima, del gust personal de cadascú sinó una obligació, un acte d’afirmació nacional, una manera de contribuir a la construcció de la nació, aquest deure sagrat de tots els catalans. Qui no el compleixi sempre és sospitós de ser un traïdor a la pàtria. La segona idea és que l’esquerra catalana –“aquest prodigiós oxímoron”, segons diu– és còmplice del nacionalisme perquè està acomplexada, greument malalta de la síndrome d’Estocolm.

Com podeu veure, res que no s’hagi dit moltes vegades. La novetat, el que converteix el llibre en una peça mestra, és la forma en què està escrit i la desfilada de models que presenta: Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Junqueras, Herrera, a més de periodistes, intel·lectuals, artistes i tutti quanti que pul·luli pel nostre petit món. Certament la precisió de les dades és manifestament millorable, la lletra a vegades no és exacta, però la música és formidable: alegre, sana, amena, irònica i encertada.

España escriu amb la mateixa llibertat d’esperit amb què conversen un grup d’amics desafectes al règim en un sopar de dissabte per la nit quan el grau d’alcohol ja donaria positiu en un control de trànsit. Ho conta tot amb una gràcia de vegades tan divertida que de sobte provoca la riallada. No es talla ni un pèl. I amb una virtut afegida: es mostra com un home senzill, gens transcendent, un ingenu narrador de la realitat en què viu, es riu de tots començant per ell mateix, sense adonar-se, almenys en aparença, que el seu treball és molt més profund que un estudi acadèmic de sociologia política.

Groucho Marx és o no és seriós? Sota la seva capa d’humor, ironia i sarcasme, no hi ha dubte que diu coses serioses, molt serioses. Com Ramón de España.