Ara

Adversitat i il·lusió

IGNASI ARAGAY 

| Actualitzada el 26/05/2013 00:00

L'adversitat ens esperona, ens treu la son de les orelles. La il·lusió ens impulsa, ens dóna ales, treu el millor de nosaltres. Després d'una guerra, la gent se'n surt. Davant d'un gran repte, la gent respon. De dificultats n'hi ha i n'hi haurà sempre. D'il·lusions, que no en faltin, sisplau. Per a mal i per a bé, aquests dos estímuls, adversitat i il·lusió, són consubstancials a la vida, que sense ells esdevindria insípida i al capdavall absurda.

L'adolescència i la joventut són, des d'aquest punt de vista, moments daurats: responen a l'afany de canvi. Avui els adolescents i els joves saben que ho tenen tot en contra i alhora tenen la força interior per creure i treballar per un futur diferent, pel seu futur. Reneguen de tot, de la família, de l'ordre establert, de les lleis injustes, i aspiren a un món millor, a fer la seva utopia.

Els periodistes que treballen a l'ARA Balears també tenen aquesta sort. El periodisme està en hores baixes, s'ha esgotat el model de negoci, la publicitat està en caiguda lliure i a la gent li costa pagar per la informació, tot i que reclama bona informació. Tot això és l'adversitat. La il·lusió és que, enmig d'aquest desastrós panorama, surti un nou diari amb ambició, amb ganes de servir la societat, amb un projecte seriós i dinàmic. Els que ja fa més de dos anys i mig vam engegar l'ARA català, vam sentir el mateix vertigen i idèntica eufòria, tot barrejat. Un doble motor d'explosió que funciona a la perfecció.

Traslladem ara la reflexió al terreny polític. Europa només té al davant adversitats. Li falta una il·lusió, un projecte. La unitat econòmica per ella mateixa no pot despertar grans passions, i menys ara en plena crisi: el debat entre austeritat i creixement és tan decisiu com descoratjador. Sobretot genera euroescepticisme. Europa només se'n sortirà si es concep a ella mateixa com un poder polític fort, cohesionat, capaç de donar la rèplica als EUA i la Xina. I això només s'aconsegueix amb més democràcia. Ens cal un president elegit directament per tots els europeus, que sigui la cara visible del continent, que s'empari en aquesta legitimitat de les urnes per parlar per sobre dels estats i que tingui marge de maniobra econòmic. Hauria de sortir de les properes eleccions, previstes per a d'aquí un any. I ens hauria d'il·lusionar.

A Espanya li passa el mateix. La il·lusió de la Transició està definitivament esgotada i de nou el país ha topat amb les seves adversitats endèmiques: una falsa fortalesa econòmica, una falsa unitat nacional, una falsa grandesa. Massa autoengany. Els últims temps només ha sabut recórrer a la glòria del futbol. Ara mateix no em sé imaginar una il·lusió col·lectiva que la impulsi cap endavant. Més aviat haurà de passar per un llarg i dolorós bany de realisme. Ja en va tenir un el 1898 amb l'esquinçament colonial, que no va saber aprofitar per reinventar-se. Que no li torni a passar una semblant depressió després del previsible desastre que se li acosta perquè Catalunya està decidida a canviar, i no serà gens fàcil aturar-la.

Catalunya afronta, com tot el seu entorn, l'adversitat majúscula de la crisi. Però té la sort de disposar d'una il·lusió col·lectiva, de l'ambició de començar de zero, de la voluntat de crear un estat propi dins d'Europa. Si no existís aquest batec, si l'única perspectiva fos resignar-se a la impotència secular de no poder mai canviar Espanya, estaríem morts o ens dedicaríem al que hem fet sempre: a treballar de portes endins -en el propi negoci o en el petit poder local, digueu-ne ajuntament, Generalitat o el que sigui- o a treballar de portes enfora -anar a fer les Europes, anar a conèixer món-. Perquè fer les Espanyes vol dir abdicar de la catalanitat, i ni així deixem de ser sospitosos: mireu si no la Chacón.