• 26 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

Aznar, la gran
esperança


Quan aquesta setmana José María Aznar, premeditadament, va proclamar als quatre vents: “Compliré amb la meva responsabilitat, amb la meva consciència i amb el meu país, amb totes les conseqüències, i no en tingui cap dubte”, li hem de fer cas i no hem de tenir cap dubte que Aznar ha decidit presentar a les pròximes eleccions la seva candidatura a la presidència del Govern espanyol. I el més interessant és que encara que sembli que tothom s’espanta amb el retorn de Fu-Manxú, que ningú no s’enganyi. Aznar s’ha convertit automàticament en la gran esperança de la dreta espanyola, la il·lusió de les esquerres per retrobar-se, i la gran oportunitat del sobiranisme català per guanyar la partida més difícil.

Alguns malpensats insinuen que l’andanada d’Aznar és un fugida cap endavant per fer front a l’imaginable horitzó penal que li estan dibuixant els seus amics Francisco Correa, Luis Bárcenas i Miguel Blesa, però les aspiracions de l’expresident són molt més elevades. L’actual líder de la dreta espanyola –que és Mariano Rajoy– només fa any i mig que és al poder i els sondejos ja el situen lluny de la majoria. No només pel que fa malament, sinó perquè, tret d’Angela Merkel, no hi ha qui resisteixi la voracitat d’aquesta crisi. Tots els indicadors asseguren que les previsions electorals de Rajoy seguiran una corba en forma de tobogan fins que li passarà el mateix que a Zapatero, que la gent del seu partit començarà a conspirar amb Aznar per assegurar millor el tret. A David Cameron, al Regne Unit, li està passant una cosa semblant, i no trigaran a aparèixer voltors al voltant de François Hollande. No són salvapàtries, sinó salvamobles, que demanen tanda no per ara mateix, sinó per quan el titular s’hagi cremat del tot. Després d’una legislatura infausta, amb un PP debilitat, però sense una alternativa articulada d’esquerres, Aznar irromprà com si fos aliè al desastre i com el cabdill capaç de repetir el milagro económico español. I si cap jutge no ho impedeix, Aznar no tindrà competidor... a la dreta, perquè a l’esquerra... L’esquerra està feta pols, més dividida que mai. Només faltava Garzón per complicar-li encara més la vida al PSOE. Ara bé, res tan determinant com una ofensiva dretana liderada per José María Aznar per aglutinar l’esquerra, totes les esquerres, com el març del 2004... La història sempre es repeteix.

I a Catalunya? Tal com parla Aznar i recordant com recorda que la seva derrota personal es va forjar a Catalunya, el xoc de trens serà inevitable... i descomunal, però amb Aznar provocant excessos, la causa sobiranista guanyaria tants adeptes que ni tan sols Pere Navarro no hi diria res i el triomf de la majoria democràtica resultaria imparable.