• 26 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

Aznar i la temeritat de Rajoy 


El president no és prudent: abandona l’acció i s’instal·la en la decisió per defecte

No cal conèixer gaire la societat catalana per saber que José María Aznar és aquí un estereotip de perfils especialment antipàtics. L’expresident és un home eixut, amb altivesa molt castellana, posseït d’un fort sentit de la seva identitat personal i de la seva trajectòria i que es pronuncia amb un dogmatisme verbal que pot arribar a resultar irritant. S’ha dit d’ell que és el mascle-alfa de la política o l’home-home de la vida pública espanyola. O sigui un polític amb la testosterona lliure en nivells hormonals ideològics propers a la saturació.

ANNA PARINI

I, tanmateix, alguna cosa té l’aigua quan la beneeixen i alguna cosa deu tenir José María Aznar per concitar –en dosis simètriques– odis i adhesions, xiulets i aplaudiments. Al Principat l’expresident és poc popular perquè quintaessencia els tòpics encunyats sobre la personalitat espanyola, castellana i centralista. Però superant els apriorismes, els prejudicis, les objeccions de fons i els retrets justificats o no, cal ser capaç d’escodrinyar els mèrits, les capacitats, els assoliments i les virtuts que Aznar posseeix. Que li ho preguntin al Jordi Pujol del 1996 i, sobretot, a la dreta espanyola a la qual –ni Fraga no ho va aconseguir– va encapsular en el Partit Popular assolint amb l’organització un llarg període de governació d’Espanya (1996-2004). Mentre en els mitjans es produeix un foc granejat sobre aquests mèrits i demèrits de l’expresident, el que és veritat és que al carrer l’electorat del PP va sentir les seves declaracions a Antena 3 TV amb una receptivitat tan positiva com negativa va ser la dels prebostos del partit que ell va refundar.

El que sorprèn, amb tot, no és que l’expresident digués el que va dir. El que causa perplexitat és que els que coneixien la tessitura d’opinió i d’ànim en la qual es troba Aznar es posin les mans al cap i esbufeguin falsament indignats ni més ni menys que adduint la seva deslleialtat envers Rajoy i el seu Govern. Es tracta d’una greu impostura: al president li ha passat amb aquest episodi protagonitzat pel que va ser el seu mentor com amb tants altres assumptes, és a dir, que deixa que els esdeveniments surtin de mare amb la creença que en algun moment remetran tots sols. Rajoy no és un home prudent, sinó temerari, perquè abandona l’acció i s’instal·la en la decisió per defecte. Contradiu així Ciceró, que va definir la prudència com la virtut de “saber distingir les coses desitjables de les que cal evitar”.

I a Rajoy li convenia evitar que Aznar, i el que ell representa, se sentís omès i el seu projecte polític maltractat per ell i l’actual direcció del PP. A Rajoy li convenia evitar de castigar el seu electorat tan bon punt va arribar al Govern el desembre del 2011 amb una pujada d’impostos directes inexplicable. Li convenia evitar el tactisme d’ajornar els pressupostos del 2012 perquè Arenas guanyés la Junta d’Andalusia –que no va obtenir–. Li convenia gestionar la crisi de Bankia amb maneres que no mereixessin el retret directe del president del Banc Central Europeu. Li convenia evitar l’escenificació d’impotència del seu Govern el 26 d’abril passat quan va presentar el quadre macroeconòmic i el Pla Nacional de Reformes. I li convenia gestionar adequadament des del seu inici el cas Bárcenas que amenaça d’arruïnar la reputació del seu partit.

La temeritat de Rajoy –és important explicar-se per què succeeixen les coses amb criteris lògics inversos– és en l’arrel de problemes evitables amb l’aplicació de la prudència ciceroniana. És potser prudent com condueix la qüestió catalana? És explicable que deixi fer el ministre Wert quan fica amb una tècnica jurídica deficient i amb una indigència política gairebé absoluta el dit a l’ull de l’idioma català? És raonable que una presidenta del PP faci desaparèixer per llei autonòmica el català d’Aragó? Resulta coherent amb les urgències polítiques del moment que no estigui resolt, abans de cap polèmica, quin seria el dèficit de Catalunya per als seus Pressupostos del 2013?

No és possible jutjar sumaríssimament Aznar sense fer-ho amb el mateix patró amb Rajoy, que ha de sortir a l’encontre dels problemes i no esperar que arribin a la meta de la irresolubilitat. La veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer. Importa ben poc l’afecte, el menyspreu o l’hostilitat que Aznar susciti en uns i en altres i fins i tot les seves contradiccions. L’única cosa rellevant és si el que ha declarat es correspon, en tot o en part, amb el que pensen els electors del PP i si –precisament per lleialtat– és millor dir-l’hi públicament a Rajoy, després d’haver-ho fet en privat, ara que li queden dos anys per intentar alguna esmena.