• 27 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro www.francescmarcalvaro.cat

Millor Aznar que Rosa Díez


El creixement dels partidaris de la independència deu molt als discursos de l’aznarisme

Poques hores després de l’emissió de l’entrevista a José María Aznar, algunes persones que han tractat i coneixen molt bé l’expresident em van assegurar que tot això no és altra cosa que la primera i estudiada escena del retorn a la batalla electoral de l’home que va aconseguir, l’any 1996, portar el PP al Govern espanyol. Aquestes mateixes veus pronostiquen que aquesta segona vida política d’Aznar es concretarà sense que Rajoy hi ofereixi gaire resistència, la qual cosa –segons aquests coneixedors del món popular– implica que el gallec no voldria competir amb qui el va nomenar successor, en cas que el castellà aspiri, finalment, a ser el futur candidat de la dreta a les eleccions generals.

Aquestes especulacions encaixen perfectament amb els tres factors que mouen Aznar a fer un pas tan estrepitós com el que comentem i que, tant si es vol admetre com si no, representa una autèntica punyalada contra la credibilitat de qui avui s’està al palau de la Moncloa. El factor personal d’Aznar consisteix en la necessitat de tornar per reconstruir una imatge presidencial que va acabar de mala manera arran dels atemptats de l’11 de març del 2004, per tenir una segona oportunitat que li permeti tancar la seva carrera per la porta gran. El segon factor, l’ideològic, té a veure amb la sensació que el projecte popular s’ha desdibuixat durant el mandat de Rajoy i amb el malestar de la dreta més doctrinària davant una gestió que desconcerta els votants mateixos amb mesures abans considerades anatema. Amb tot, el factor principal d’aquest moviment de l’expresident és estratègic: per evitar la fugida d’electors cap a l’abstenció, UPyD o noves opcions d’ultradreta, res millor que rearmar les sigles amb el lideratge que va donar autoestima a la dreta espanyola postfranquista. Millor Aznar que Rosa Díez. Recordeu que va ser Aznar qui, mitjançant la FAES, va transformar el PP en una màquina moderna, capaç d’interpretar els anhels d’unes classes mitjanes que s’havien desenganyat del PSOE.

En clau catalana, el retorn d’Aznar descol·loca els partidaris de contenir i amagar el conflicte nacional mitjançant un eventual pedaç (“componenda”, en diuen a Madrid) que fos presentat com la solució intermèdia entre l’immobilisme i el canvi d’estatus de Catalunya. I contribueix, en canvi, a consolidar la centralitat del nou sobiranisme i a fer-lo l’eix articulador dels consensos catalans. A més, està comprovat que el creixement dels partidaris de la independència deu molt als discursos de l’aznarisme, basats en la lògica amic-enemic. Com deu molt, també, a les expressions de gent com Hermann Tertsch, que referint-se a l’afusellament del president Companys ha escrit que es tracta “de les poques execucions de Franco que hauria aplaudit tota democràcia”. Així són, de peculiars –amb permís del fiscal general de l’Estat–, alguns demòcrates espanyols.