• 28 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • David González

Flipada Aznar

Així que ha reaparegut el Cid Campeador dels abdominals de ferro, s’ha desencadenat un vendaval a les Espanyes i una flipada que Déu n’hi do en el sobiranisme català. L’equació és senzilla: com més Aznar, més independentisme. Per tant, tant de bo que es presenti una altra vegada –com, sens dubte, amenaça de fer– perquè llavors sí que el procés serà imparable, es diu i s’escriu. Té la seva lògica, esclar. Ara bé: i si finalment no és així? I si finalment Aznar l’ofès, aquest Aznar que és tot dolor d’Espanya i sacrifici no correspost, continua on és, és a dir, en aquesta gàbia d’or de sucoses assessories i consells d’administració internacionals? I si, al final, la massa crítica que sens dubte l’aplaudeix en silenci, al PP i els cercles propers, certament inquiets, es queda amb un pam de nas? Doncs intuïm que el que passarà és que Rajoy –o potser alguna promesa del marianisme-merkelisme– tornarà a guanyar les eleccions sense programa per complir, sense rumb, idees ni perspectives de res, com correspon en aquests temps. El mateix Rajoy va comentar fa poc, a propòsit dels rescats i la resta, que no decidir res ja és decidir alguna cosa. i de la mateixa manera no contestar al seu exmentor, com ha fet ara l’actual president davant l’envit, és donar-li la rèplica sense donar-l’hi. La dialèctica és així: sempre serveix per caure dret. Rajoy conserva més vides de les que aparenta i la indefinició és el signe dels temps del final de les ideologies, com molt bé saben Aznar i, sobretot, tota l’esquerra. Aquesta esquerra que al seu dia va pujar a la mateixa onada en què cavalcava el Campeador i s’hi va quedar “al fons, a la dreta”, com diuen els del 15-M. I que ara, presa també de la flipada, ja es veu desenterrant (amb permís de José Zaragoza) aquells cartells del “si tu no hi vas, ells tornen”.

Però tornem a casa. És plausible que si Aznar culmina la rentrée i remata Rajoy, la independència de Catalunya serà bufar i fer ampolles? Doncs ja em perdonarà l’amable lector, però he perdut la bola màgica. Encara que, això sí, atents a Junqueras. Perquè el que sí que diu l’experiència recent és que quan Aznar estreny, ERC es dispara i CiU s’enfonsa. Això sí que passa. Ja va passar el 2003-2004 amb Carod i diuen que la història és cíclica.