• 29 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Policia i democràcia


En un compromès i precís discurs en la Diada de les Esquadres, el comissari en cap Josep Lluís Trapero va dedicar un capítol especial a la brigada mòbil dels Mossos, la famosa Brimo, que tan sovint centra la crítica contra el cos. Deia Trapero: “No us dic que estem amb vosaltres. Us dic que som vosaltres, els 17.160 agents d’aquest cos de policia, quan tot va bé, i quan no va tant. Quan la nostra feina és lloada i quan se’ns critica o compareixem davant la justícia”. I afegia: “No renunciarem al soroll d’algun dels nostres equipaments, perquè fer-ho seria deixar els carrers a qui exerceix un altre soroll, el de la violència, la intolerància i en definitiva la llei del més fort”. Recordava, a més, que cap agent no entra en els Mossos pensant que formarà part d’una unitat antiavalots, ni cap no somia “ser escopit, insultat i amenaçat”. He abusat de la transcripció d’aquest discurs del senyor Trapero perquè em sembla que encerta de ple en un debat enormement complex i, a Catalunya, massa freqüent. Policia democràtica enfront de violència, heus ací el cor mateix del debat social i, amb ell, del debat sobre el que és l’essència de la democràcia.

Perquè si no s’entén que la policia és l’únic col·lectiu que, en un sistema de llibertats, pot i ha d’exercir la violència, no s’entén el que és la democràcia.

Anem a pams. Primer allò que és obvi. El dret a reprimir no és il·limitat, i qualsevol abús de les normes que el regulen ha de ser denunciat. Sens dubte, cap policia no és impune si exerceix indiscriminadament la violència, i quan això passa, ha d’investigar-se i castigar-se amb rotunditat. Casos com els d’Ester Quintana són del tot inadmissibles, com ho són les contradiccions dels Mossos en aquest tema. Però amb això clar, el que tampoc no és admissible és el pim-pam-pum permanent contra la policia, especialment en una Catalunya que sembla no haver entès una idea fonamental: que en català també es reprimeix quan correspon. La porra també és catalana, i la idea bonista d’una policia flower power gandhiana és tant com no saber que la primera regla de la llibertat és prohibir el delicte. El no mataràs, no violentaràs, no delinquiràs, no robaràs, conforma la base fonamental de la llibertat de la qual gaudim com a civilització moderna, i la policia és un pilar central en la defensa d’aquesta llibertat. Tanmateix, lluny d’això, a Catalunya debatem dia rere dia com ha d’exercir la policia la seva feina, i qualsevol esdevé expert en seguretat. Avui mateix s’obre una comissió parlamentària sobre el cos, com si els diputats fossin policies en les seves estones lliures. És una mica boig tot plegat, perquè el debat permanent sobre la policia no només erosiona seriosament el cos, sinó també la pròpia democràcia. Els policies són amics de la llibertat, i no els seus repressors. Entendre-ho és fonamental per garantir l’esmentada llibertat.