• 29 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras F. DE CARRERAS, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB

Dret contra democràcia?

Llegeixo a La Vanguardia del 20 de maig una crònica sobre una entrevista a Artur Mas publicada al llibre de Jordi Cabré Ara

MESEGUER

que no ens escolta ningú. El periodista destaca determinades afirmacions de Mas i una d’elles em crida l’atenció: “Primer, la democràcia, després, l’Estat de dret: no al revés. Les lleis s’han de poder adaptar a l’evolució democràtica de la societat. Segons com s’entengui, l’Estat de dret pot arribar a ser un adversari de la democràcia”.

Això és així? Ha de prevaler la democràcia sobre l’Estat de dret? Pot ser l’Estat de dret un adversari de la democràcia?

No només crec que una reflexió sobre aquestes qüestions té interès teòric sinó també pràctic: des de fa uns anys estan en el fons del debat català, abans sobre la legitimitat de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ara sobre l’anomenat dret a decidir. Aquesta resposta de Mas coincideix amb la de molts polítics i comentaristes catalans que tenen una idea populista de democràcia: situen el poble per sobre de la llei i apel·len a ell directament, per sobre dels seus representants. Una cosa molt perillosa que recorda experiències tràgiques. Però anem al gra: analitzem les paraules de Mas.

En primer lloc, que les lleis s’han d’adaptar a l’evolució de la societat és una cosa més que òbvia: els parlaments no fan res més que modificar-les. Aquí no hi ha cap problema. El problema és en les altres dues frases: primera, prelació de la democràcia sobre l’Estat de dret, no al revés, i, segona, la possibilitat que l’Estat de dret pugui ser un adversari de la democràcia. Separadament, totes dues podrien ser conformes a la idea liberal de democràcia, en connectar-les, apareixen certs dubtes; formulats en l’actual context històric català, aquests dubtes es dissipen i queda clar que es distorsiona el concepte d’Estat democràtic de dret.

En efecte, en una democràcia constitucional com la nostra el principi democràtic és inseparable del principi d’Estat de dret, és a dir, no hi ha Estat de dret sense democràcia. La clau de volta per comprendre-ho és en la superioritat jeràrquica de la Constitució sobre la resta de l’ordenament jurídic. Això implica que ni el procediment d’elaboració ni el contingut de cap de les lleis –així com també dels reglaments, actes administratius i sentències– pot ser contrari al que prescriu la Constitució.

Per assegurar aquesta superioritat constitucional sobre les altres normes, tots els poders públics –inclòs el poder judicial– estan sotmesos al que disposa la Constitució i com a garantia última s’estableix un òrgan jurisdiccional específic que, en el nostre cas, és el Tribunal Constitucional. Només el Regne Unit, Holanda i Islàndia no disposen d’un òrgan amb tals característiques, encara que els tribunals europeus exerceixen en part aquesta comesa.

Fins ara hem tractat d’un aspecte fonamental de l’Estat de dret: la jerarquia entre normes, amb la Constitució com a norma jurídica que encapçala tota l’ordenació. Passem a examinar ara com un Estat d’aquestes característiques és democràtic. Punt de partida fonamental: la divisió entre dos grans tipus de poders, el constituent i els constituïts.

En efecte, el poble –és a dir, la suma de tots els ciutadans– és el titular del poder constituent i exerceix aquest poder aprovant una constitució. Per tant, la superioritat de la Constitució sobre les altres normes deriva del fet que el poder constituent és superior als poders constituïts, tant el legislatiu com l’executiu i el judicial. Així doncs, la peça clau de tot el sistema democràtic és el poble, que, com a poder constituent elabora, aprova o reforma una constitució, la qual contamina de legitimitat democràtica els poders constituïts i la resta de normes.

Naturalment, la Constitució ha de regular determinats aspectes bàsics: drets fonamentals, òrgans constitucionals i procediments de producció de normes. Des d’un punt de vista democràtic, és indispensable que el contingut d’aquesta Constitució garanteixi la igualtat de drets, les eleccions lliures, el pluralisme polític (drets de reunió i associació) i la llibertat d’expressió que permeti l’existència d’una opinió pública lliure. Una Constitució com a norma superior de l’ordenació i amb aquest contingut és la garantia d’un Estat democràtic de dret.

No es tracta, per tant, com diu Artur Mas, que primer és la democràcia i després l’Estat de dret i no al revés, sinó que els dos elements són inseparables una vegada la Constitució ha estat aprovada. Tampoc no hi ha la possibilitat d’entendre que l’Estat de dret pot arribar a ser un adversari de la democràcia: tots dos estan estretament entrellaçats i indissolublement units. De tal manera que, en un sistema així configurat, si la democràcia és contrària al dret no és democràcia, sinó vulneració de la democràcia, perquè la democràcia només es pot exercir a través del dret i, per tant, no pot ser contrària al dret.