• 31 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Rafael Nadal

I ara què fem?

 Cada dia s’acumulen més evidències que Catalunya es troba atrapada contra un mur de dimensions considerables i que els seus líders polítics no saben com franquejarlo. Aquesta tardor passada, semblava que el Govern català i els seus partidaris sumarien cada dia nous adeptes, il·lusionant els ciutadans amb un projecte ambiciós de país, fins a fer-ne una proposta majoritària i inapel·lable. Però ha succeït el contrari: han perdut molts suports, no només entre els grups d’oposició, sinó entre els quadres dirigents dels seus propis partits i en sectors estratègics de la societat catalana. I no sembla que cap dels desenganyats hagi passat a engrandir les alternatives d’oposició, que reben un suspens encara més gran de la ciutadania.

JOMA

La majoria dels líders catalans –i les classes dirigents en un sentit més ampli– accepten en privat el seu desconcert i incapacitat per encertar com es pot superar un bloqueig que a hores d’ara ja sembla inevitable. Catalunya –reconeixen– ha quedat atrapada entre un mur que li barra el pas cap a la independència i una rasa profunda que li impedeix de tornar a les posicions prèvies a l’eclosió sobiranista del setembre del 2012. Uns i altres poden dissimular i mirar cap a una altra banda, però el col·lapse del país comença a ser de dimensions colossals; només cal llegir cada dimarts els acords de les reunions del Govern i les actes de les sessions parlamentàries per comprendre que, mentre el país es dessagna en la crisi, aquí ningú no governa i ningú no presenta cap alternativa.

Algun dia haurem de tornar a la nit del 25 de novembre per rellegir els resultats electorals i acceptar amb intel·ligència política el veredicte de les urnes. Aquella nit, el lideratge hegemònic d’Artur Mas va patir un revés inesperat i se n’havien d’haver derivat conseqüències polítiques de transcendència. Mas es va presentar a les urnes com un líder fort, moderat i integrador, que oferia garanties en direccions molt diverses i representava les diferents intensitats de la desafecció catalana. Aglutinava amb més o menys entusiasme tres grans blocs de la societat: els independentistes convençuts, els defensors del pacte fiscal –partidaris d’una certa radicalització només si Madrid no oferia un pacte raonable– i els qui estaven disposats a triar el camí segons quina fos la tendència majoritària.

El revés electoral va forçar una aliança igualment legítima, però amb suports menys transversals, que ja no pot actuar com si conservés intactes tots els suports de l’Onze de Setembre. En política, els actes tenen conseqüències i cal ser-ne conscient. Sense el lideratge hegemònic d’Artur Mas, el procés sobiranista ha perdut el recolzament de sectors empresarials, financers, professionals, acadèmics i mediàtics, que han decidit esperar que els propers mesos aclareixin unes quantes incògnites.

En aquestes circumstàncies és molt clar que tampoc no compta amb Unió Democràtica, un soci de govern potser molt minoritari, però que té la clau dels contactes internacionals del nacionalisme català i una relació privilegiada amb els lobbies empresarials de Catalunya i d’Espanya.

A la mateixa CDC hi han aparegut algunes dissidències i segurament els propers mesos se’n destaparan més. El PSC s’ha allunyat definitivament del projecte i IC, que abans era un suport homogeni, ara ofereix una posició molt més matisada. És possible que en una votació lliure el projecte patrocinat pels sectors sobiranistes de CDC i per ERC ja no disposi de la majoria de l’actual Parlament de Catalunya. Tampoc no està clar que Artur Mas conservi el suport unànime del seu propi Govern.

Els qui s’alegren dels problemes de Mas per trobar sortida al seu desafiament també ens haurien de dir què proposen –en el terreny de la política real, no en un món teòric i virtual–. Fent fracassar el sobiranisme i deixant passar el temps, el problema no desapareixerà. Al contrari, els greuges contra els ciutadans de Catalunya estan augmentant fins a extrems excepcionals i ho paguem tots, sense excepcions.

Ha arribat, doncs, el moment de prendre decisions. La nit del 25 de novembre del 2012, el lideratge absolut d’Artur Mas no va ser ratificat i la via moderada a la independència –entesa com a últim recurs en cas de fracàs del pacte fiscal– va quedar aparcada. El president no pot seguir fent veure que no ho sap! Situat en aquest repte històric, ha de decidir si se sent fort per tirar endavant el seu projecte secessionista amb una estratègia menys ambigua i només amb el suport de CDC i ERC. És legítim, perquè va tenir la majoria electoral amb un programa sense ambigüitats. I és possible que el pas del temps demostri que les dissidències detectades en quadres de partit i en alguns poders fàctics del país no corresponen amb desafeccions de la voluntat popular. Ara bé, si amb les dades que li proporciona l’atalaia privilegiada de la presidència Artur Mas creu que amb les forces que li donen suport el projecte és inviable, no té altra opció que reconèixer-ho i triar entre el sacrifici personal o la rectificació per tornar a consensos molt més amplis. Encarat a un mur aparentment infranquejable, les tres vies –continuar només amb ERC, la renuncia i la rectificació– són legítimes, però incompatibles. I no totes són viables ni porten a l’èxit. Els grans lideratges s’acrediten encertant en aquestes circumstàncies extremes. Els líders es poden equivocar, però no poden carregar sobre els seus pobles el preu dels seus errors.