• 1 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Parlant amb Herrero


Hi ha pocs Herrero de Miñón amb qui Catalunya pugui parlar sense posar-se el salvavides

Al’espera de llegir el seu llibre, Cádiz a contrapelo. 1812-1978, dos constituciones en entredicho, li prenc uns minuts de conversa, en l’abans i el després de l’entrevista amb Josep Cuní, i amb la promesa mútua de donar-nos temps més endavant. És Miguel Herrero de Miñón, un d’aquests homes profunds amb qui dissentir és un plaer de la intel·ligència. Recordo haver gaudit sovint amb la Tertulia de sabios de la Ser, on practicava esgrima neuronal amb Carrillo i Portabella. Després va ser absorbit pel Consell d’Estat i durant uns anys es va convertir en pedra. Però, sigui perquè un home com ell no és de silencis llargs, sigui perquè li agrada la batalla, ha tornat amb el seu llibre i les seves idees a il·luminar el debat global. S’ha d’agrair, perquè a les Espanyes del guerracivilisme hi ha molt pocs Herrero de Miñón. Especialment n’hi ha pocs amb els quals Catalunya pugui parlar sense posar-se el salvavides.

La qual cosa no significa, òbviament, estar d’acord amb les seves tesis. A Can Cuní, per exemple, afirmava que el procés iniciat per Artur Mas era pesat, i que no donava pàbul a debatre amb Espanya.

Afegia, en línia amb la tesi del seu llibre, que els problemes amb Catalunya havien nascut amb les Corts de Cadis, el plantejament centralista de les quals havia estat demolidor. I rematava que el victimisme no portava enlloc. D’acord en tot i en res, si se’m perdona l’oxímoron. És a dir, d’acord que el procés català cansa –esclar que cansa–, que no neix per reobrir Espanya, sinó per volar lliurement, que allò de Cadis era liberal per a tot menys per a les nacions desobedients, i que el victimisme, per ell mateix, és un atzucac.

Sí, cert, però queda la segona part. Primer, que un procés sigui pesat no significa que no sigui necessari. Tots els canvis de paradigma històric esgoten les energies dels seus protagonistes. Però així és la història, que sempre exigeix treball feixuc i suor. Segon, que això de debatre fa 300 anys que ho intentem i al final ens hem quedat afònics. On són els Herrero que permetin un diàleg sense domini ni amenaça? I quan no hi ha espai per a les paraules, vénen els temps dels actes. Quant a la Constitució de Cadis, l’estimat Miguel s’oblida de Felip V o de Ferran VII, que no eren precisament liberals i van ser brutals amb els drets catalans. I aquí hi ha el drama, que la conga anticatalana s’ha ballat a dreta i a esquerra de la història espanyola. Després això del victimisme, que sí, que les reivindicacions nacionals exigeixen contingut i no plors. Però aquí ja en tenim prou i quan vulgui Herrero li passem els greuges, els números i les lleis que ens tenallen. Perquè una cosa ha de saber aquest pare de la Constitució, que la seva llei de lleis ha estat segrestada per destruir l’esperit que la va crear. I, ofegantnos, ens han deixat sense interlocutors i sense alternatives.