• 2 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

És Mas independentista?


El secessionisme que es planteja a Catalunya travessa una seriosa crisi de credibilitat

Caldria fer una reflexió seriosa sobre la raó per la qual la classe política espanyola i bona part dels ciutadans no acaben de conferir a la proposta independentista de CiU i d’ERC la credibilitat d’una aposta contundent i ferma. Quan la directora dels serveis informatius d’Antena 3 va interpel·lar José María Aznar el passat dia 21 de maig sobre la qüestió catalana va introduir la pregunta d’una forma molt peculiar: “Això de Catalunya és una broma o va de debò?”.

ANNA PARINI

Aquest plantejament que dubta de la voluntat política de l’envit independentista és àmpliament compartit i es formula en variants verbals molt diverses. El president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, afirma a propòsit del dèficit asimètric, que “no poden canviar-se diners per independència”, donant a entendre que una bona oferta de finançament i determinats compromisos sobre infraestructures a Catalunya mitigarien l’energia secessionista. En aquesta línia, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha reiterat que la superació de la crisi econòmica desactivaria l’independentisme català, deixant traslluir la idea que l’aspiració sobiranista és susceptible de ser comercialitzada.

I per si fos poc, Duran Lleida i UDC són percebuts a Madrid i en els circuits de poder com un fusible polític que faria saltar el quadre elèctric de Catalunya si el secessionisme adquirís una versemblança imminent.

Tanmateix, l’exposició més directa d’incredulitat en la voluntat independentista de CDC i del president del Govern s’ha revelat en les declaracions de l’expresident del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, que el passat dia 24 de maig va confessar a Luis del Olmo a Ràdio Nacional d’Espanya que ell no creia que Mas fos independentista, ni que ho fos CiU, mentre es desmarcava del dret a decidir que propugna el PSC, encara sota un registre ben diferent al de CDC i ERC. Les declaracions d’Alfonso Guerra –abundants en la tasca promocional del seu llibre Una página di

fícil de arrancar editat per Destino– extraordinàriament hostils cap al PSC i cap a alguns dels seus dirigents situen la vella guàrdia socialista, no només en el rebuig de les propostes de Mas i Junqueras, sinó també en la desconfiança de la seva més remota viabilitat. La conclusió no pot ser més evident: el secessionisme que comporta l’aspiració sobiranista catalana pateix una profunda crisi de credibilitat fora de Catalunya. I encara al Principat, si s’escolta –sempre en privat– a personalitats de divers biaix ideològic i diferents sectors socials i econòmics que estan esperant a veure per on van els esdeveniments.

En aquest últim apartat cal inserir la velocitat amb què els grans actors financers catalans –CaixaBank, Sabadell– s’estan expandint al mercat espanyol tant per creixement orgànic com inorgànic, aquest últim afavorit per adquisicions d’entitats fallides amb injeccions abundants de fons procedents del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB).

A més de totes aquestes dades sobre les quals es basa l’absència de credibilitat de l’independentisme de Mas, es presenta l’evocació encara molt recent de l’anomenat pujolisme que durant quasi un quart de segle ha representat una manera peculiar de desenvolupar l’autogovern català mitjançant una forta implicació en la política espanyola. La conversió de Jordi Pujol de l’autonomisme a l’independentisme no ha calat com podria suposar-se i es continua pensant que la secessió de Catalunya més que una iniciativa amb un aterratge en la independència d’un Estat propi forma part d’una estratègia per al do ut

des financer i competencial entre el Principat i l’Estat.

Per fi, la dispersió de discursos dels partits adherits al dret a decidir –res tenen a veure els d’ICV i el PSC amb els de CDC i ERC, a més del vers lliure d’UDC– procura també un cert embolcall d’irrealitat al plantejament secessionista. I un apunt addicional: l’absorbent preocupació pels avatars de la recessió distreuen l’atenció de la societat espanyola sobre la reivindicació catalana que, a propòsit de la lluita inter-territorial vergonyosament protagonitzada pels barons del PP, s’insereix com un actor més en l’escenificació del tòtum revolútum de la política a Espanya.

Segons la meva modesta opinió podria ser cert que Mas i CiU no fossin independentistes però –sóc basc i ho he comprovat– aquests no sempre neixen, però sí que es fan. Per això si la qüestió catalana no s’aborda seriosament perquè no se li atorga credibilitat al seu potencial secessionista, el Govern i els partits d’àmbit estatal cometen, segurament, un greu error de càlcul.