• 3 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro www.francescmarcalvaro.cat

Credibilitat i caricatura


La força sobiranista prové de la constatació que Madrid no ofereix cap alternativa creïble

S’ha posat de moda opinar sobre la credibilitat del procés sobiranista català. Té lògica: des de fora de Catalunya, es pregunten si tot això va de veres mentre aquí, portats per una mentalitat futbolística, passem de l’eufòria a la depressió en poques hores, la qual cosa ens fa aparèixer com a cagadubtes. El debat és pertinent, però s’hi barregen coses diferents.

D’una banda, hi ha la pregunta sobre la credibilitat de Mas com a independentista, en el sentit de si serà capaç d’assumir la seva aposta fins a les darreres conseqüències o –com sostenen i desitgen alguns– acabarà tornant a posicions autonomistes. De l’altra, hi ha la pregunta sobre la credibilitat del projecte d’un Estat propi, que inclou diversos actors polítics i socials, a més d’un sector important de la ciutadania catalana. Darrere de les dues preguntes, hi ha la dificultat d’acceptar que l’esquema pujolista de relacions Catalunya-Espanya va entrar en crisi de manera definitiva arran de la reforma de l’Estatut i la sentència del TC sobre el text votat en referèndum.

Les preguntes sobre la credibilitat de Mas fan intersecció amb dos prejudicis que s’exclouen mútuament. Per uns, el líder de CiU no és creïble perquè no diu ni fa allò que s’esperava de l’hereu de Pujol; una part dels que tenen aquesta opinió són els mateixos que resumeixen el problema tot dient que “Mas s’ha tornat boig” i una altra part, dins d’aquest sector, són els que pensen que, per frenar el moviment sobiranista, cal abatre l’actual president com sigui. Per altres (aquí hi conflueixen partidaris i contraris al sobiranisme), Mas no és creïble perquè el seu independentisme “no és sincer” i “no està clar que vulgui arribar fins el final”. Entre la caricatura d’un Mas enfollit i d’un Mas farsant es genera molta opinió que no serveix per entendre res. Perquè prescindeix d’una premissa tossuda: la Catalunya del 2013 no és la del 1983.

Pel que fa a la credibilitat del projecte sobiranista, les coses són més complicades: cap dels actors implicats havia previst el que passaria després de l’Onze de Setembre de l’any passat i després de les darreres eleccions catalanes, que van generar dos fets que són contradictoris, es vulgui admetre o no: el dret a decidir articula la principal majoria social, però el lideratge del president ha patit un càstig electoral. Això no fa irreal el moviment, però sí que el fa menys majoritari i menys incontestable del que cal per trencar les resistències internes i frenar les amenaces externes. El sobiranisme menys ingenu sap que el veritable objectiu és ampliar la massa crítica de partidaris del sí a l’Estat propi. Amb tot, és un fet que la força del moviment sobiranista prové de la constatació que Madrid no ofereix cap alternativa creïble a l’actual reserva índia. Però això té a veure amb la credibilitat d’altres, no pas amb la de Mas o Junqueras.