• 3 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Del catalanisme inclusiu al romàntic


El catalanisme inclusiu era lent perquè posava per damunt de tot la unitat política i l’agregació civil

El camí del catalanisme es va fent estret. La determinació dels sectors que ja no volen saber res d’Espanya és irreversible. El circuït tancat de calefacció en què està instal·lat el catalanisme continua a màxima temperatura. Tanmateix, les eleccions del novembre passat van deixar en evidència que hi ha un amplíssim espai social i cultural, a l’interior de Catalunya, que no participa d’aquesta efervescència. Aquest va ser l’error més gran del gir polític d’Artur Mas: confondre la part pel tot.

La part del catalanisme és molt activa (de moment, és la més activa de la societat catalana: la més ben organitzada). Però el tot català és molt complex i variat. Les eleccions del novembre de l’any passat van ser molt participatives; i aquesta participació, en una època de desprestigi de la política, només pot tenir una explicació: per primera vegada a Catalunya el debat sobiranista va despertar de l’atonia molts sectors de la societat que no se sentien concernits per les reivindicacions catalanes. Una part considerable dels abstencionistes ho eren per indiferència. No estaven a favor de les reivindicacions catalanistes, però tampoc en contra. Aquella indiferència era concessiva: “Feu; no ens interessa, però feu”. Ara bé, quan la temperatura del catalanisme entra en l’ebullició i ja no són només els manifestants els que abanderem l’estelada, sinó els líders més entenimentats, inevitablement els indiferents es desperten: se senten obligats a prendre posició.

El resultat electoral va deixar clars tres grans espais. El vot majoritari, repartit en diversos partits, cristal·lització electoral de l’ebullició catalanista, dels que volen abandonar Espanya. Al cantó oposat, un sector minoritari, però no pas irrellevant, hi respon decididament en contra tot impugnant radicalment les bases del catalanisme: PP i C’s. Un tercer espai és el que expressen, conjuntament, dos partits: PSC i ICV. El de l’esquerra catalanista. Ara anomenada federal. És un espai desballestat, especialment per la banda socialista. L’important d’aquest corrent és que agrupa sectors ambivalents, que els altres dos pols antagònics voldrien cruspir-se. És l’espai dels que voldrien trobar un millor encaix de Catalunya amb Espanya, un objectiu que ha estat bombardejat per la sentència del TC sobre l’Estatut i que sembla arruïnat per l’hegemonia de la visió aznariana d’Espanya entre els espanyols de matriu castellana, una hegemonia que impedeix al PSOE fer el pas que ha fet IU: reconèixer el dret a decidir (el PSOE es juga molts votants amb el PP, ja que són partits limítrofes, mentre que Esquerra Unida només se la juga amb el PSOE).

Al marge de les sigles que se’n reclamen, aquest sector del mig, que ara viu acomplexat i desconcertat, és criticat per uns i altres. Però, fins en plena ruïna, és l’última garantia de la unitat civil catalana. D’això parla, de manera gens politiquera, amb poques ganes de fer polèmica i amb voluntat testamentària, un llibre de memòries molt interessant que no ha obtingut, de moment, el ressò que es mereix: El

mínim que es pot dir (RBA) de Raimon Obiols. Un altre dia parlaré de les seves virtuts literàries (l’autor no solament no s’ha fet escriure el llibre sinó que demostra que, si s’hagués dedicat a la literatura, hauria obtingut, si no més èxit de públic, sí més reconeixement que en la política). Ara m’interessa posar l’accent en la descripció que fa Obiols del catalanisme antifranquista, que va protagonitzar el PSUC, però també diversos corrents socialistes: MSC, FOC i, finalment, Convergència Socialista. Obiols descriu a partir d’anècdotes i retrats, però també de la reflexió assagística, les tres característiques d’aquest catalanisme: la resistència cultural catalana, la voluntat d’inclusió social i l’estratègia unitària que desemboca en l’Assemblea de Catalunya.

Més borrosa és la descripció dels errors d’aquest corrent, que comença a ser vençut el 1980 pel nacionalisme herderià de Jordi Pujol, l’home que va reconfigurar el catalanisme. Pujol va guanyar la partida. No només pels seus encerts, sinó també pels errors del PSUC i PSC en democràcia. Aquella victòria ara arriba al seu moment de veritat. La lògica del nacionalisme català no és inclusiva. No és ètnica, per descomptat; però sí romàntica. Un romanticisme que ara s’enfronta a un altre romanticisme: el que expressava Aznar no fa gaire. El catalanisme inclusiu era lent perquè posava per damunt de tot la unitat política i l’agregació civil de tots els components de la societat catalana. El nacionalisme català romàntic té pressa, és idealista i fa abstracció de la realitat. Mentre el catalanisme inclusiu, fracassat, escriu el testament; el nacionalisme romàntic, creient-se més fort del que és, es proposa d’escriure les gestes èpiques que troben a faltar als llibres de la història mítica.