2013 0604. La mateixa baralla a cada casa


  • 4 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • M. Dolores García mdgarcia@lavanguardia.es

La mateixa baralla a cada casa


No és veritat que a la gent li agradin els partits transparents, amb debat intern. És com quan es pregunta al personal què prefereix veure per televisió i la majoria respon “documentals”. Doncs no. Els partits que discuteixen en el seu si són castigats a les urnes. El conflicte territorial s’ha convertit en el principal focus de discrepància interna, la qual cosa els lliga de mans per a qualsevol negociació que pretengui canviar l’statu quo.

PEDRO MADUEÑONavarro, Balmón, Parlon i Martínez-Sempere

Quan dirigents de diferent color polític contrasten opinions sobre el model territorial simplifiquen tant el missatge que cauen en l’absurd. Vegeu l’últim episodi entre Rajoy i Mas. Resulta que és una qüestió de mida. Rajoy ho té clar: com més gran, millor. Una tesi més d’acord amb l’estil d’Aznar que de l’actual president. Per Mas, al pot petit hi ha la bona confitura. Tant, que l’atur desapareix com per art d’encantament reduint la mida del territori. S’acabaria el dèficit fiscal i s’obraria el miracle dels pans i els peixos... Si el contrast d’opinions va per aquest camí, millor que cadascú es retiri a les seves casernes d’hivern. Allà sí que tenen feina per conciliar les pròpies tropes...

Perquè resulta que el debat territorial està dividint els partits. Mariano Rajoy té un veritable enrenou amb els barons, que s’obliden de la seva pròpia teoria, aquella que diu que no paguen (ni reben) els territoris, sinó les persones. Aquesta rebel·lió augura que, en l’hipotètic cas que el president tingués al cap oferir a Catalunya una millora del finançament per apaivagar el fervor sobiranista, l’oposició interna al PP seria de campionat.

Fins i tot al PSOE –on barons de debò n’hi ha pocs, perquè governa només en dues places– l’encaix del trencaclosques federal està sent complicat. Griñán s’ha atrevit a posar en dubte el concert econòmic basc, però ja s’encarregarà Jáuregui que es mengi les seves paraules amb patates. Hi cal afegir les difícils relacions amb el PSC. I dins dels socialistes catalans, s’ha de tenir en compte la punyent activitat del sector crític, abans anomenat catalanista, encara que seria hora de rebatejar-lo com a independentista, sobretot després de la confessió de Joaquim Nadal de quin seria el seu vot en una consulta. Alguns al PSC no recorden que ser d’esquerres i independentista és una opció que encaixa a les mil meravelles amb unes altres sigles: ERC.

La preeminència del debat sobiranista està descosint costures fins i tot a ICV, encara que ho portin amb discreció. El conflicte sorgirà quan calgui decidir quin vot es demana en la consulta. Igual que passa a Convergència, on la via independentista no recull unanimitat, i en les relacions amb els seus socis d’Unió. La federació ha ajornat el debat, però al final acabarà per topar de morros amb les seves contradiccions. I quins partits viuen sense baralla a casa el protagonisme omnipresent del debat independentista? A Catalunya són dos, la raó de ser dels quals, des del mateix moment dels seus orígens, és la independència mateixa: Esquerra i Ciutadans.

Comments