2013 0605. Un país petit


  • 5 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Joana Bonet | EL RUM-RUM

Un país petit


Catalunya sempre ha demostrat una afecció pel diminutiu i el melic; per un imaginari de la caseta i l’hortet

Desde la página 2 Va ser una de les meves cançons preferides en la primera adolescència: “El meu país és tan petit que quan el sol se’n va dormir…”, cantava Llach prement la tecla de la intimitat i desdenyant èpiques. Un país agafadís, que cabia al cor, on els poblets tenien por de sentir-se sols i ser massa grans, on es veia sortir el sol des del campanar veí… En teclejar la lletra, considero que és un mal exercici reproduir-la sense el piano ni la veu del gran Llach, perquè el resultat vessa una candidesa injusta, tan naïf, tan Heidi. Però veritablement va resultar una cançó reconfortant per l’excepcional poètica, i més encara per als qui vivíem en les formigues del mapa. Una declaració de falsa humilitat a fi d’exaltar l’orgull de saber-se parte d’un racó del món, petit, sí, però autònom, el millor dels possibles sota una anhelada il·lusió de llibertat.

Mas acaba de declarar que els països petits funcionen millor en resposta a Rajoy, que va assegurar que només els països grans pinten alguna cosa a Europa. Mas va aportar dades: el baix índex d’atur d’Àustria –amb prou feines un 4% davant el 27% espanyol–, per exemple, i va asseverar que “potser la mida et dóna més poder, però no fa que la gent visqui millor”. Regirant l’instint animal de reivindicar el cau, aquesta dita: “Val més ser cap d’arengada que cua de lluç”. La defensa d’allò gran de Rajoy davant l’apologia d’allò petit de Mas és una magnífica lliçó d’antonímia. El que és gran davant el que és petit. Quantitat versus qualitat. Oripells davant plaers. La nanotecnologia enfront de les macroinfraestructures. Un joc hàbil, el que planteja el president de la Generalitat, en uns temps en què el global i el local estan condemnats a avenir-se, les fronteres es difuminen i la condició de ciutadà universal abraça quelcom molt més complex que l’origen o el sentit de pertinença. Potser per l’impacte de la crisi, avui augmenta la preferència per les coses reduïdes, com si la mida dels objectes equivalgués a simplificar necessitats i alleugerir el pes vital. L’exaltació dels grans espais ja ha estat acreditada com un tret d’un altre temps, enemic del confort per a una classe mitjana sense paracaigudes i en un context en què qualsevol somni de grandesa resulta grotesc. La reivindicació de Mas de l’harmonia del petit coincideix de ple amb una tendència social que s’enamora de l’hotel de cinc habitacions o el restaurant amb quatre taules, i que prioritza l’experiència per sobre del valor material. Que prefereix conformar-se amb unes engrunes garantides abans que amb una incerta grandesa. No debades Catalunya sempre ha demostrat una afecció pel diminutiu i el melic; per un imaginari de la caseta i l’hortet.

Comments