2013 0605. El que ens cau al damunt


  • 5 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras F. DE CARRERAS, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB

El que ens cau al damunt


El Govern de la Generalitat prepara per a l’any vinent la commemoració del famós 11 de setembre del 1714: es compliran 300 anys de la caiguda de Barcelona després del setge de les tropes de Felip V. Aquesta última batalla va posar fi a l’anomenada guerra de successió a la Corona d’Espanya, que havia començat el 1700 i que, més enllà de les repercussions internes, va ser un conflicte internacional en el qual es dirimia l’equilibri entre les grans potències europees en enfrontar-se dues coalicions encapçalades, respectivament, per l’imperi austríac i Anglaterra i per França i Espanya. Els successius tractats d’Utrecht posarien un definitiu final al conflicte establint un nou repartiment territorial.

IGNOT

Se sol oblidar que en aquesta guerra de successió la ciutat de Barcelona va ser assetjada militarment quatre vegades: el 1704 i el 1705, per les tropes angloaustríaques, i el 1706 i el 1714 per les franco-espanyoles. No cal afegir que en la composició de les tropes de setge, així com entre els defensors de Barcelona, hi havia militars de tots els orígens, inclosos sempre en tots els bàndols molts catalans. Els exèrcits, com se sap, estaven compostos de mercenaris i els enfrontaments eren entre monarquies, no entre pobles: llavors només hi havia súbdits, no pas ciutadans.

El perill de les commemoracions històriques és la seva manipulació política. El fet més adequat seria que la tasca es deixés als historiadors, i que els poders públics s’ocupessin únicament que el seu patrocini –és a dir, les subvencions– es limités a assegurar el rigor científic i la pluralitat de tendències historiogràfiques.

En aquest aspecte, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona no han començat gaire bé: els comissaris nomenats per les dues institucions per organitzar la commemoració són Miquel Calçada ( Miki

moto) i Toni Soler (el director del programa Polònia, de TV3), coneguts sobretot per fer periodisme humorístic. Potser no ho fan malament, probablement el sentit de l’humor sigui adequat per a aquest tipus de fastos històrics, però és dubtós que resultin competents i objectius com a historiadors. Valentí Puig, en un article recent, expressava el temor que la commemoració es convertís “en un reality show postmodern a càrrec del contribuent”, un temor que molts compartim.

Tampoc no són un bon auspici les celebracions prèvies que tindran lloc aquest any per escalfar l’ambient. La primera crec que serà la inauguració, l’11 de setembre, del remodelat edifici de l’antic Mercat del Born. Les obres, ja començades per convertir-se en Biblioteca Pública provincial –finançada per l’Estat–, van ser interrompudes de sobte en descobrir-se restes de fonaments de les cases enderrocades sota l’administració de Felip V per construir una ciutadella militar, avui desapareguda i transformada en parc.

Tenint en compte que al costat del Born hi ha un barri de la mateixa època, encara dret i habitat, sempre em va semblar absurda aquesta decisió des del punt de vista de l’interès general, encara que sigui coherent amb les polítiques de les autoritats nacionalistes atès el rèdit victimista que pretenen treure a aquestes restes sense importància arqueològica. Mentrestant, la biblioteca encara està per fer: si les obres hi haguessin continuat, ja s’hauria acabat fa més de deu anys. La propaganda s’ha anteposat a la cultura. Per què la Conselleria de Cultura no es diu Conselleria de Propaganda? També m’ha arribat el programa del simposi “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”, dirigit pel professor Jaume Sobrequés i organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya (del Departament de Presidència de la Generalitat) i la Societat Catalana d’Estudis Històrics (de l’Institut d’Estudis Catalans). Se celebrarà a Barcelona els dies 12, 13 i 14 de desembre d’aquest any. Com veuen, el títol mateix, evocador d’un combat de boxa, ja posa de manifest el seu caire netament polític, gens científic. Espero, almenys, que per ser equànimes organitzin un altre simposi que porti per títol “Catalunya contra Espanya”.

El títol ja és revelador, però una mirada als objectius i al contingut dels temes per tractar n’accentuen encara més el caràcter de mera propaganda nacionalista catalana. En el programa es diu textualment: “L’objectiu és analitzar amb criteris històrics des del segle XVIII fins als nostres dies, les conseqüències que ha tingut per al país l’acció política, gairebé sempre de caràcter repressiu, de l’Estat espanyol en relació amb Catalunya (…) Els diversos ponents analitzaran les condicions d’opressió nacional que ha patit el poble català al llarg d’aquests segles, les quals no han impedit el ple desenvolupament polític, social, cultural i econòmic”.

Aquest últim incís és molt curiós perquè delata una contradicció de fons: com és possible que un poble tan oprimit, perseguit i espoliat, es convertís en un dels més rics, cultes i socialment avançats d’Espanya a finals del mateix segle XVIII i així hagi continuat fins avui? No dubto que aquest simposi, amb una mica de sentit de l’humor, ens aclarirà aquest paradoxal enigma.

Comments