• 8 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)

Reforma o ruptura


L’opció de la ruptura no és –la major part de les vegades– prova de fermesa, sinó senyal de debilitat

El president Mas ha estat clar a les Jornades de Sitges. La relació entre Catalunya i Espanya es pot enquadrar avui –segons les seves paraules– en quatre escenaris diferents: 1) “L’escenari actual”, en el qual té lloc un “desmembrament de l’autogovern” per una doble via: la de l’erosió de les competències –com es proposa fer la llei d’educació en tràmit– i la del “control dels recursos” pel Govern central –a través del Fons de Liquiditat Autonòmic–. 2) L’escenari definit per “l’estratègia dels últims trenta anys”, concretada en l’expressió pujoliana de “peix al cove”. 3) L’escenari d’una “refundació de l’Estat” mitjançant la reforma constitucional, que exigiria un acord previ dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE. 4) I l’escenari al qual condueix l’exercici del dret a decidir, per al qual “es busquen consensos” i que pot ser el pòrtic d’una Catalunya com Massachusetts –si es consolida una Europa federal– o com Dinamarca o Àustria –si la Unió Europea s’estanca–. I d’aquests quatre escenaris, el president Mas en va rebutjar el primer –continuar com estem– per letal, i el segon – peix al

cove– per esgotat; i d’entre els dos restants –reforma i ruptura–, va apostar sense reserves per la ruptura, en considerar inviable la reforma.

Atesa la transcendència enorme d’aquesta decisió, potser pagui la pena reconsiderar la conveniència d’esgotar les possibilitats de reforma, la qual cosa requereix, en primer lloc, prioritzar els problemes existents en aquests termes: 1) La reivindicació –ja irreversible– del dret a decidir. 2) La reforma del sistema de finançament autonòmic. 3) La reforma de la Constitució per culminar el desenvolupament federal de l’Estat autonòmic. I la pregunta és: un cop prioritzats, com afrontar-los? El dret a decidir és una reivindicació irrenunciable pel Govern català, i el seu reconeixement immediat és impossible pel Govern espanyol dins del marc constitucional actual. En conseqüència, la seva admissió s’hauria d’integrar dins d’una reforma constitucional que caldria escometre en aquesta legislatura, amb el compromís previ i ferm del PP i el PSOE d’acceptar la convocatòria de consultes pels presidents autonòmics. Mentrestant, s’haurien de tancar dos pactes de caràcter econòmic, que serien la millor garantia de la serietat negociadora d’ambdues parts. Amb caràcter immediat, una distribució asimètrica de la reducció del dèficit, favorable a Catalunya, com a justa compensació de la continuada solidaritat catalana expressada en el dèficit crònic de la balança fiscal; i, a final d’any, una reforma del sistema de finançament que estableixi un límit de l’aportació catalana a l’Estat, per homologar-la amb la de països d’estructura territorial similar. I el procés culminaria amb una reforma constitucional que hauria d’incloure la conversió del Senat en una autèntica cambra territorial, una redefinició clara de les competències respectives del Govern central i dels autonòmics i el règim de finançament autonòmic prèviament pactat.

Es pot objectar que aquest procés és impossible atès el previsible rebuig de les forces polítiques espanyoles a tot el que suposi una modificació substancial de la seva posició de domini. Però, encara que fos així, convindria esgotar totes les possibilitats de reforma dins de la legalitat, per dos motius d’enorme importància: 1) Per evitar la greu fractura interna que inevitablement es produirà a Catalunya, si es prescindeix avui de la legalitat vigent sense esgotar les possibilitats de pacte que, es digui el que es digui, encara existeixen. 2) Per carregar-se de raons, si l’actitud del Govern central fos d’entossudiment numantí, amb la finalitat d’iniciar la internacionalització del conflicte i, fins i tot, justificar una eventual desobediència civil, ja que el principi de legalitat no pot prevaler de manera absoluta sobre el de democràcia, segons el qual cap sistema jurídic no és immutable.

I per als qui continuïn pensant que, entre reforma i ruptura, no hi ha més sortida que la ruptura, afegiré que l’opció de la ruptura no acostuma a ser prova de fermesa, sinó senyal de debilitat. Perquè sempre s’és a temps d’estripar les cartes; i, per consegüent, si no estàs segur de guanyar la partida, la ruptura no és més que mer escapisme. El president Mas encara és a temps de sumar suports i liderar una àmplia majoria en què també s’hi puguin incloure els catalans que aposten pel dret a decidir dins de la legalitat –en exercici del qual votaran lliurement sí o no segons el que els convingui–, que volen un sistema de finançament just, i aposten per una reforma constitucional que racionalitzi la vida en comú dins d’Espanya d’acord amb l’interès general. Aquesta àmplia majoria tindria tanta força, que sempre m’ha sorprès que els catalans no en siguem conscients i, si ho som, no siguem capaços de formar-la. Potser és una de les causes del mal que ens consumeix: aquesta certa dificultat de superar el tot o res. El possibilisme és senyal de fortalesa i confiança en un mateix.