• 8 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

L’harakiri de CIU


Si la intenció de vot de Catalunya va com diuen que va, trigarà més o menys, però el so dels carrers i de les institucions serà aquest: “Adéu, Espanya”. L’estic sentint des de fa molt de temps i l’opinió més selecta de Madrid no es commou. Encara queda molta gent que entén que això es resol amb diners i inversions, com tantes vegades a la transició. Tant de bo sigui veritat. Des de la meva sensibilitat cap a Catalunya, crec que va ser possible en un altre temps. Avui, tot és més profund. El discurs sobiranista ha calat en la societat, ha reemplaçat al nacionalisme possibilista de Jordi Pujol, i les forces polítiques de matriu espanyola pateixen un continu càstig de l’electorat. Per veure això no fan falta grans enquestes; n’hi ha prou amb acostar l’oïda al carrer.

No es tracta aquí de posar-se a examinar per què s’ha arribat al caire de l’abisme. Es tracta d’examinar si hi ha algun camí de retorn. I no sembla fàcil. Llegeixo amb interès les declaracions d’Artur Mas i, com vaig anotar en alguna ocasió, destil·len rancúnia cap a Espanya. Ahir es va publicar l’índex de temes del simposi del tercer centenari del 1714, i les expressions són un pur greuge, per no dir una pura ofensa: Espanya contra Catalunya, imposició castellana, repressió espanyola, espoli econòmic...

Que em perdoni el president de la Generalitat, però aquest llenguatge porta la nostàlgia de les assemblees de facultat dels anys seixanta i setanta. Si s’hagués dit en el franquisme, els sobiranistes serien símbol de lluita valenta per les llibertats. El que es diu avui és, si més no, una desmesurada exageració.

Tot això ho encapçala el senyor Mas. Em semblaria molt bé, perquè és el seu dret, si no fos per una circumstància: està enfonsant amb insòlita rapidesa la força política que lidera. Li està provocant una sagnia de vots que ja va estar a punt de llançar-lo del poder en les últimes eleccions autonòmiques i ara anuncia un futur de representació molt pobra. Ha convertit Esquerra en partit de govern. Com es diu moltes vegades amb una frase ja tòpica, li està fent l’històric regal de la centralitat política. I està portant la seva coalició, CiU, a l’altar dels sacrificis per fer-se un harakiri públic davant el poble català i davant la història. No és fàcil recordar un procés tan ràpid i eficaç d’autodestrucció d’una força política.

El PSC, el poderosíssim PSC d’altres temps, s’està quedant sense clientela a base de confondre el seu electorat. El Partit Popular pateix l’impacte de totes les atzagaiades del Govern de Madrid. Empatar amb Ciutadans és la gran humiliació d’aquest temps. I em preocupa l’estratègia del president Mariano Rajoy. Potser és molt intel·ligent, no ho sé. Però, que sapiguem, s’ha quedat en les seves cèlebres referències a complir i fer complir la llei. Si hi ha diàleg, és tan secret que resulta invisible. Si hi ha idees per a aquest moment crucial, són als soterranis.

I mentre s’actua amb aquesta proverbial calma que distingeix la Moncloa, no hi ha qui aturi el dret a decidir, per molt anticonstitucional que sigui. I el més dramàtic: Catalunya i Espanya poden estar a punt de cometre un error històric; l’error més important de la seva història comuna.