Ara

25 ANYS DE LA MORT DEL PRESIDENT

Tarradellas: el llarg camí fins al "Ja sóc aquí!"

El caràcter fort de Tarradellas va forçar la recuperació de la Generalitat, però va costar-li molts enemics. Es compleixen 25 anys de la seva mort

JAUME CLOTET 

Barcelona | Actualitzada el 09/06/2013 00:00

EL MOMENT SOMIAT  El 23 d'octubre del 1977 Josep Tarradellas torna al país que havia deixat el 1939. El 23 d'octubre del 1977 Josep Tarradellas torna al país H. DE LEÓN / EFE

Durant molts anys, cada dia, Josep Tarradellas pronunciava unes paraules davant del mirall a casa seva, a Saint-Martin-le-Beau, on veia passar els llargs anys del seu exili: "Jo sóc el president de la Generalitat de Catalunya". Ignorat per l'oposició democràtica de l'interior del país i oblidat per la immensa majoria de catalans, Tarradellas s'aferrava íntimament al càrrec que ostentava des del 1954. Aquell any va ser nomenat president en una sessió del Parlament celebrada a Mèxic amb la participació de només 26 diputats.

"Tarradellas va tenir sempre un sentit de predestinació molt fort i estava convençut que tornaria com a president de Catalunya", assegura Jaume Sobrequés, que va ser senador i dirigent socialista durant els anys de la Transició. De fet, aquesta fe indestructible, sumada a una habilitat política enorme, va motivar l'únic acte autènticament rupturista en 40 anys de franquisme i que entroncava amb la legalitat republicana: el reconeixement de la Generalitat, dissolta pel règim el 1938. I va ser reconeguda, fins i tot, abans d'aprovar-se la Constitució.

Nacionalisme i comunisme

Per què l'Estat va aprovar l'anomenada operació Tarradellas en detriment d'un pacte amb l'oposició democràtica interior? Segons Manuel Milián Mestre, "a Catalunya hi havia dos problemes fonamentals que quedaven resolts amb el retorn de Tarradellas al capdavant de la Generalitat". "El primer era la força del nacionalisme civil, que feia témer que la transició democràtica derivés en ruptura secessionista, i el segon era que el PSUC era el partit polític més poderós de tot Espanya i el més perillós per la seva transversalitat social", explica. Segons el pla del govern espanyol, el retorn de Tarradellas canalitzava el nacionalisme català dins un pacte amb l'Estat i alhora apartava el PSUC de la centralitat política perquè el president de l'exili, militant d'ERC, no tenia cap simpatia pels comunistes.

Precisament Milián va ser, a partir del 1973, un dels intermediaris oficiosos entre Tarradellas i el govern espanyol. Fruit d'aquella relació política va néixer un vincle d'amistat que es va mantenir fins a la mort del primer president de la Generalitat restaurada. El pla va fructificar, sobretot, perquè el vell president català i el flamant president espanyol, Adolfo Suárez, es van entendre perfectament. Un altre dels intermediaris entre tots dos, el periodista Carlos Sentís, aleshores afí al règim, ja havia avisat Suárez quan li va dir: "Us entendreu, perquè tots dos sou animals polítics."

Milián confirma aquesta entesa però matisa que la primera trobada va ser un desastre. "No es van entendre gens i semblava que no hi hauria entesa, però Tarradellas era gat vell i va dir a la premsa que tot havia anat com una seda, un fet que va forçar la percepció que l'operació aniria endavant i va obligar-los a tots dos a veure's una altra vegada i reconduir la relació", recorda.

Un dels desllorigadors del procés va ser la constatació que Tarradellas no era independentista per una qüestió de realisme. "Era conscient que Catalunya era un país petit i entenia el context històric", afirma Milián, que afegeix que "per això deia que només amb la negociació s'obtindria una autonomia satisfactòria". Per contra, sempre va ser hostil a donar autonomia a altres territoris que no fossin Catalunya, Euskadi i Galícia. En aquest sentit, va vaticinar que el cafè per a tothom provocaria la ruïna d'Espanya.

Mentre Tarradellas negociava amb Madrid, el zel extrem amb el qual defensava la legitimitat única del seu càrrec davant els altres grups antifranquistes, sumat a una certa arrogància de caràcter, va motivar xocs i polèmiques amb la resistència interior. Aquests enfrontaments van depassar el marc polític i partidista i van afectar, pràcticament, tot el moviment catalanista. Van ser sonades les seves crítiques a l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré o a Òmnium Cultural. La seva indignació amb Montserrat va provocar que, tot i tenir una figureta de la Moreneta a la tauleta de nit durant el seu exili, deixés el seu arxiu al monestir de Poblet.

Un dels polítics de l'interior amb qui més va xocar va ser amb Jordi Pujol. Tots dos coincidien a reclamar tres objectius, però amb ordre invers. Tarradellas exigia en primer lloc el restabliment de la Generalitat, seguit de la instauració de la democràcia i l'aprovació d'un Estatut d'Autonomia. Per a Pujol, en canvi, la prioritat era l'arribada de la democràcia, seguida de l'aprovació d'un Estatut que donés lloc al restabliment de la Generalitat. L'ordre no era un tema menor, perquè implicava el fet que Tarradellas tornés, o no, com a president.

Tarradellistes per estratègia

Finalment, però, l' operació Tarradellas va ser acceptada a Catalunya per pragmatisme. Segons Sobrequés: "Al final tots ens vam fer tarradellistes per estratègia política, perquè ni Josep Benet (PSUC), ni Jordi Pujol (CDC), ni Joan Reventós (PSC) tenien prou força per ser presidents, i per això es va acceptar una figura externa que, a sobre, tenia una càrrega simbòlica extraordinària". Amb el retorn del president, l'any 1977, tots els partits van continuar utilitzant-ne la figura per interès. En aquest sentit, Sobrequés confessa: "Al PSC vam ser tarradellistes en gran part per erosionar Pujol". I afegeix que no van "dubtar a portar la seva vídua" als seus actes perquè sabien que "feia mal a Pujol".

Demà es compleixen 25 anys de la mort de Tarradellas, i a Cervelló, on està enterrat, hi haurà representants institucionals i dirigents polítics. El seu caràcter i el seu pragmatisme faran que els partits, com el 1977, li trobin virtuts que justifiquin els seus posicionaments actuals, oblidant que Tarradellas va ser un realista del seu temps.


"En política es pot fer tot, menys el ridícul": 10 frases històriques del president Tarradellas

Dilluns, 10 de juny, es compleixen 25 anys de la mort del president

JAUME CLOTET 

Barcelona | Actualitzada el 09/06/2013 02:00

La transició catalana: de Tarradellas   A PujolJosep Tarradellas amb Jordi Pujol

El dilluns 10 de juny es compleixen 25 anys de la mort del president Josep Taradellas, figura clau de la restauració de la Generalitat després de la mort de Franco. Aquestes són algunes de les frases del seu llegat que s'han guanyat un lloc a la història de Catalunya amb la seva respectiva interpretació:

  • "La meva primera idea nacionalista venia de Tomás Masaryk, el primer president de la República Txecoslovaca".

Com la majoria de joves patriotes de princpis del segle XX, el nacionalisme txec va ser objecte de gran atenció. En aquest sentit, molts joves catalanistes van viatjar al nou estat nascut el 1918, entre els quals el mateix Tarradellas, que hi va anar dos cops.

  • "Una senzilla ordre de qualsevol dels quatre governadors civils que hi havia a Catalunya podia anul·lar una disposició de la Mancomunitat".

Tarradellas va ser un gran detractor del nacionalisme conservador i mai li va reconèixer cap virtut, ni tan sols l'assoliment de la Mancomunitat de Catalunya per part d'Enric Prat de la Riba.

  • "Jo voldria que comprenguéssiu que, sense una Catalunya que treballi i produeixi, la guerra no es pot guanyar".

Durant la Guerra Civil Espanyola Tarradellas va ser un dels membres d'ERC que més van apostar per prioritzar la victòria contra Franco per davant dels objectius revolucionaris. Aquesta frase la va pronunciar, precisament, poc després dels Fets de Maig del 1937, que van enfrontar la Generalitat i el PSUC contra el POUM i la FAI.

  • "A l'exili, la Generalitat ha viscut estrictament del que els catalans d'Amèrica, especialment els de Mèxic, m'han donat aquests anys".

L'exili de Tarradellas va ser d'una gran penúria material i econòmica. El president i la seva família només van subsistir gràcies als ajuts que rebien de molts catalans exiliats, així com d'algunes persones de l'interior de Catalunya.

  • "A les dues autonomies vigents, Catalunya i Euskadi, desgraciadament em temo que no els puc augurar gaire èxit, perquè ambdues tenen governs d'un únic partit".

Tarradellas sempre va reclamar la unitat política al voltant de la figura institucional del president. Aquest fet, sumat a la seva animadversió personal envers Jordi Pujol, va fer-lo ser molt crític amb els governs de CiU.

  • "L'Estatut de Catalunya no agrada a ningú; ni als diputats, ni als senadors, ni a mi, ni a Adolfo Suárez".

L'Estatut d'Autonomia va ser un exercici de renúncia per part de totes les parts implicades, i així ho va entendre Tarradellas des del primer moment, i de fet aquesta renúncia per part de tothom va ser la seva garantia d'èxit.

  • "Catalunya s'ha de posar a treballar més que mai per ser ben forta i ben pròspera, i servir d'exemple per als altres pobles d'Espanya".

Tarradellas tenia clar que Catalunya no podia esdevenir un país independent i creia que havia de tenir un paper bàsic com a motor de l'Estat per fer-se respectar.

  • "Quan es va constituir la Generalitat provisional tot Espanya va pensar que l'Estatut representava grans beneficis per a Catalunya i va iniciar-se una cursa esbojarrada d'ambició d'autogovern a la resta de països i regions de l'Estat".

El president de la Generalitat va considerar que dotar d'autonomia totes les regions d'Espanya era un error colossal i per sempre va apostar per dotar d'autonomia només Catalunya, Euskadi i Galícia, com havia sigut durant la Segona República.

  • "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"

Aquesta és la frase més famosa de Tarradellas i la va pronunciar el 23 d'octubre del 1977 des del Palau de la Generalitat poc després d'arribar de l'exili a França.

  • "En política es pot fer tot, menys el ridícul".

Aquesta frase cèlebre que se li atribueix l'han utilitzat moltes vegades polítics de tots els partits catalans per justificar qualsevol posicionament i atacar els adversaris.