• 9 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

El socialisme que es mossega la cua


Sense un PSC guanyador el PSOE no governarà, i sense el dret a decidir, el PSC a tot estirar es quedarà com està Els intel·lectuals federalistes contraris a la independència opten ara per reconèixer el dret de secessió

El socialisme espanyol, el català inclòs, està fet un embolic. PSOE i PSC tenen els mateixos interessos, però les circumstàncies polítiques han volgut que per aconseguir l’objectiu comú prioritari –la victòria electoral del PSOE, o com a mínim la recuperació del PSOE com a alternativa real de Govern a Espanya– s’estiguin veient obligats a desenvolupar estratègies que són oposades i fins i tot excloents.

ORIOL MALET

El peix que es mossega la cua. La qüestió és que el PSOE sense la recuperació del PSC no tornarà a governar a Espanya mai més, i el PSC per aixecar el cap necessita reconquerir la centralitat política que ara a Catalunya gira entorn del dret a decidir, el gran tabú que el PSOE ni tan sols es digna a prendre en consideració. La missió d’Alfredo Pérez Rubalcaba és contenir la sagnia confiant que quan es cremi Rajoy li tocarà una altra vegada el torn a ell o al seu successor. Per això va buscant un pacte d’Estat que reforci el bipartidisme que garanteix al PSOE l’alternança. Però perquè l’alternança sigui possible cal treure primer el PSC del forat en què es troba.

El dilema català. El dilema dels socialistes catalans enfronta dos sectors: els obsessionats per tapar l’hemorràgia i conservar els vots que els queden i els partidaris de passar a l’ofensiva per recuperar el terreny perdut abans que altres partits ocupin l’espai. La competència ataca per tots els flancs. L’actitud conservadora la preconitzen principalment els alcaldes de l’àrea metropolitana, que és ara mateix el nucli de poder més sòlid del PSC. Consideren que els vots catalanistes que han perdut ja no tornaran i temen més que res la competència de Ciutadans pel flanc espanyolista. Aquest és el sector més reticent a identificar el PSC amb el dret a decidir. El problema és que aquesta estratègia potser contribuirà a mantenir algunes alcaldies del cinturó barceloní, però a risc de desaparèixer pràcticament de la resta del país. Cada vegada més catalans que espanyols. Les baixes i relleus de regidors als municipis en què el PSC és a l’oposició han estat constants des de les últimes eleccions municipals, un fenomen especialment punyent a la Catalunya interior. A això cal afegir-hi l’evolució del sentiment de pertinença. L’evolució històrica del sentiment de pertinença a l’Hospitalet de Llobregat, segons el baròmetre municipal, registra un creixement sostingut dels ciutadans que consideren que la seva referència nacional és Catalunya, un 5% més des del 2008, en detriment dels que identifiquen Espanya com la seva referència nacional principal, un 2,6% menys.

La necessitat d’un PSC guanya

dor. És evident que el PSOE no en té prou que els socialistes catalans conservin els vots que tenen ara. Cal no oblidar que el PSC travessa el pitjor moment de la seva història. El PSOE necessita més que mai contrarestar a Catalunya l’avantatge que li treu el PP a la resta d’Espanya. Ara la diferència entre el PSC i el PP és de tres diputats. Segons les estadístiques, el PSOE necessita que a Catalunya el PSC tregui al PP no pas menys de 10 diputats d’avantatge, cosa que vol dir recuperar més dels 700.000 vots que ha perdut en benefici de forces tan diverses com CiU, ERC, ICV i

Ciutadans. Així doncs, i tenint en compte l’evolució dels sondejos, la renúncia del PSC al dret a decidir potser l’ajudarà a contrarestar la competència de Ciutadans, però de moment qui li ha arrabassat el segon lloc al Parlament de Catalunya i la condició d’alternativa és Esquerra Republicana.

Els nos del PSOE al PSC. El dret a decidir és la principal discrepància que té el PSC amb el PSOE, però no l’única. Les aportacions que més identifiquen el PSC en el debat sobre l’aposta federal com a alternativa a l’independentisme han estat rebutjades pel PSOE des del primer moment. El PSOE rebutja el concepte d’Estat plurinacional i tampoc no accepta una cosa tan

alemanya com el principi d’ordinalitat, que el PSC va abanderar per esquivar el desafiament del pacte fiscal / concert econòmic. La proposta de reforma constitucional del PSOE intenta respondre amb bones paraules a les reivindicacions catalanes, però en el fons respon a una filosofia harmonitzadora amb l’objectiu de tancar definitivament el debat territorial. El PSC ho té així molt difícil per recuperar la credibilitat catalanista que li va garantir els seus millors resultats electorals, i per tant no podrà subministrar al PSOE l’avantatge sobre el PP que necessita per guanyar.

El moviment intel·lectual. Especialment significatiu per comprovar l’evolució política de la societat catalana és el debat obert entre els intel·lectuals que s’han mobilitzat contra la independència. Davant les eleccions del 25 de novembre, la Crida a la Catalunya federalista i d’esquerres firmada fonamentalment per professors universitaris i periodistes va intentar aglutinar complicitats davant el desafiament sobiranista. En aquella ocasió alguns intel·lectuals es van negar a figurar entre els sotasignats perquè el document no assumia com a principi democràtic el dret a decidir. Han passat sis mesos i el 30 de maig passat van tornar a reunir-se els impulsors de la Crida i han posat en circulació un nou document, titulat Cata

lunya sense fronteres, en el qual convoquen un moviment cívic d’“els partidaris de la unió en llibertat amb els altres pobles d’Espanya i decididament contraris a aixecar noves fronteres”. Pretenen articular l’alternativa federalista a la sobiranista Assemblea Nacional Catalana (ANC). El més interessant de la iniciativa dels intel·lectuals federalistes, que han sorgit en bona part de l’òrbita del PSC, és que planteja la reforma constitucional espanyola amb quatre grans objectius: regenerar el model polític, transformar l’Estat autonòmic en un sistema federal, “situar en el nou marc constitucional la possibilitat de secessió territorial” i donar l’última paraula a la ciutadania per “elegir entre monarquia o república”.

La paradoxa. La gran paradoxa està que els catalans més ferventment partidaris de la recuperació del socialisme espanyol i que s’estan arremangant en les circumstàncies més adverses proposen alternatives de les quals el PSOE no vol ni sentir parlar. I entre els uns i els altres, la feina està per fer.