• 9 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

Així no, president


La identitat històrica de Catalunya no es construeix sobre la denigració del passat espanyol

Alguns espanyols ens sentim plenament identificats amb la següent reflexió d’Antonio Muñoz Molina, premi Príncip d’Astúries de les Lletres 2013, que conté al seu assaig Todo lo que era

ANNA PARINI

sólido: “És molt difícil portar la contrària a Espanya. Portar la contrària no només als del partit o del bàndol contrari, sinó també a aquells que semblaven estar al teu costat; portar la contrària sense haver de mirar a banda i banda abans d’obrir la boca per assegurar-se que es compta amb el suport dels que saben o creuen que estàs a favor seu; portar la contrària tot sol, al descobert, dient educadament el que es creu que cal dir, el que et ve de gust dir, el que et sembla indigne de callar, sabent que t’arrisques, no a la reprovació segura dels qui no comparteixen les seves idees, sinó al rebuig ofès dels que et consideraven un dels seus”. Modestament aquest periodista experimenta amb les seves anàlisis sobre Catalunya, a les pàgines de

La Vanguardia i fora d’elles, les quals l’autor jaenès descriu com a una perfecta i assumida solitud, perquè els sectors que puguin identificar-se amb un plantejament raonable i audaç per tractar de solucionar sense maximalismes la qüestió catalana, resulten tan silents i discrets que es podria creure que no existeixen.

Detesto utilitzar la primera persona en un text periodístic, però, com que l’excepció confirma la regla, he de confessar que el meu solc vital –llaurat en la meva trajectòria al País Basc dels vuitanta i noranta del segle passat– m’ha portat des de la meva joventut, primer en els combats jurídics i després en els periodístics, a professar per Catalunya i el catalanisme una simpatia admirativa. Com a basc establert en una doble identitat –per tant, també espanyola– no podia més que contemplar referencialment la cohesió social de Catalunya, la construcció de la seva “voluntat de ser” (Vicens Vives) sustentada en la llengua i la cultura pròpies, l’energia projectiva sobre el conjunt d’Espanya, aquest afecte especial per la conciliació d’interessos, compendiat a Por la concordia de Cambó, i, en definitiva, l’articulació d’una societat que durant els anys de govern de Jordi Pujol –contràriament al que es digui– va tenir una enorme lucidesa perquè la democràcia s’assentés a Espanya.

La collita de la Constitució del 1978 va resultar per a Catalunya abundant però la distància temporal és l’oblit. És veritat que s’han comès enormes errors que arrenquen de la reactiva emulació territorial que es nega a reconèixer que la idiosincràsia d’Espanya –si és que volem una Espanya en pau i unida– consisteix en la seva pluralitat. Les errades dels polítics catalans –nacionalistes i socialistes– han estat d’un calibre no menor. I d’aquesta conjunció malfadada hem arribat fins aquí en una escalada de desafurs que va començar amb un Estatut que va defraudar els uns i els altres; un sistema de garanties constitucionals que –per absència del necessari recurs previ d’inconstitucionalitat– va esmenar la plana a l’electorat català i que va continuar amb una equivocada interpretació del significat de la Diada del 2012 i una convocatòria precipitada a les urnes el 25-N d’aquell any, els resultats de la qual haguessin justificat o bé la renúncia de Mas –ipso facto: va perdre dotze escons quan reclamava una majoria indestructible, la qual cosa aquest diari va considerar un “fracàs excepcional”– o bé la rectificació d’un envit independentista que enlloc no portava més que on ara ens trobem: CiU desarborada imitant la política del seu antany contrincant i avui dia soci, ERC; el socialisme fracturat i l’anomenat unionisme, desdoblat, oficiant entre ells com el gos capat, que no vol ni pot deixar fer.

Però el més gran, el pitjor i el més dissuasiu dels errors perpetrats pel president Mas és l’empara i el finançament al simposi organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya sota l’epígraf general d’Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014) que se celebrarà al desembre quan el calendari –quin error de plantejament!– no haurà assolit encara la rodona data del tres-cents aniversari de la caiguda de Barcelona a la guerra de Successió. Construir la identitat històrica d’un poble com el català damunt de la denigració d’Espanya –en l’esdevenir de la qual ha estat protagonista– crea l’imprescindible enemic exterior aglutinant de l’independentisme i recorda les pitjors pràctiques del nacionalisme regressiu i hostil, acomplexat i ignar del passat. És abertzalisme. I així no. Així la Catalunya de Mas i de Junqueras s’anirà quedant amb tantes adhesions interiors com desafectes externs. La història és una ciència per saber i aprendre, no per fuetejar. I la reputació d’un poble no es construeix sobre la deformació de l’esdevenir històric dels altres.