• 10 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)

El que toca, allà on toca


Els fonaments econòmics, socials i morals per ingressar a l’agència catalana són més que sòlids

Alfred Bosch

XAVIER GÓMEZDelegació d’Hisenda a Catalunya

Com s’explica que allò que per a un diputat navarrès o basc és del tot normal, per a un català sigui activisme? Doncs s’explica malament. Fa uns dies, els tres diputats al Congrés de la nostra coalició vam anar a liquidar les respectives declaracions d’IRPF a l’Agència Tributària Catalana. El mateix que fan cada any molts col·legues nostres a Madrid, del PNB o Amaiur, o del PSOE o del PP. Malgrat això, un partit va arribar a etiquetar l’acció de sainet. Per què el precepte solemne en altres bandes esdevé un sainet a Catalunya? La diferència és la llei, diran alguns. Però la legislació vigent és molt clara. D’una banda, la Constitució espanyola (article 156.2) reconeix els governs autònoms com a col·laboradors i delegats per recaptar impostos. De l’altra, l’Estatut del 2006 estableix mecanismes per garantir el pagament dels impostos a Catalunya abans del 2008. Qui incompleix la llei, doncs? Qui procura obeir l’esperit i la lletra d’una llei orgànica en vigor? El líder de Ciutadans i actiu tuitaire, Albert Rivera, va definir el gest de liquidar a Catalunya com a evasió fiscal, quan es tracta de pagar els impostos a deu minuts de casa... en lloc de transferir-los a 625 km. Altres van queixar-se que cobrem del Govern espanyol, i després tenim la barra de “regalar” els diners al Govern català. Això no té cap sentit, atès que els diners òbviament no són propietat de cap administració, sinó que són recursos confiats pels ciutadans. Si els catalans paguem més del 20% dels tributs de l’Estat, és obvi que cobrim generosament una part del Congrés i de qualsevol altra institució espanyola. Si a més el Govern espanyol ens sotmet a un drenatge material notable, no paga deutes pendents i el deute que permet al Govern català és escàs, els fonaments econòmics, socials i morals per ingressar a l’Agència catalana són més que sòlids. És just, és legal, és necessari, és urgent i la gent ho reclama. Al capdavall, el moll de l’os d’aquest dilema és que els catalans tenim molt clar que volem administrar els nostres recursos. Ho hem decidit democràticament quan hem votat massivament partits que ho reclamen, i quan vam aprovar l’Estatut del 2006, que expressa aquest propòsit amb claredat. Les enquestes ho corroboren; la majoria dels ciutadans volem ser majors d’edat en moltes coses, i sobretot en sobirania fiscal. Davant d’això, un representant electe té l’obligació de respondre a les necessitats del país, dins del marc de la llei, i per damunt de tot, atendre el clamor raonable de la gent. No fer-ho és molt arriscat; pot contribuir a agreujar la crisi, i també el pot portar al divorci amb uns ciutadans i votants que tenen molt clar què toca fer i on toca fer-ho.