• 10 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

No és la mida, el que compta: és la manera


La llibertat que ens van regalar era dolça, però ha corcat les dents de la democràcia

No és la mida, president Rajoy, el que dóna força als estats, sinó les seves estructures de poder: obertes o tancades. Si són obertes al talent i a l’empenta de la societat, segur que, per petit que sigui, aquell Estat anirà amunt; mentre que si són tancades i rígides, l’Estat anirà cap avall. Divendres passat, els professors Castiñeira i Lozano citaven el llibre ¿Por qué fracasan

los países? (Deusto, 2012), on s’explica que les diferències econòmiques entre els països són degudes, no pas a la geografia o als recursos, sinó a la major o menor llibertat que la societat ha conquerit. Atenció al verb conquerir. La societat és lliure si conquereix la llibertat; però si li regalen la llibertat, de lliure només ho sembla. Quan la societat conquereix la llibertat està en condicions de desplegar iniciatives, de fer fructificar el talent, d’impulsar tota mena d’iniciatives. En un altre llibre formidable, La gran de

generación (Debate, 2013), Niall Ferguson sosté que la llibertat ha de ser real, és a dir: repartida, fragmentada. El poder institucional (polític o econòmic) ha de tenir contrapoders. Cal que la societat civil mantingui una tensió dialèctica vibrant i constant amb el poder. Si aquesta confrontació no es produeix, la degeneració del país és inevitable. La ruïna de les nostres caixes és un exemple ben depriment d’aquesta degeneració: les elits extractives (i aquí cal col·locar-hi polítics, patricis i sindicalistes) s’han carregat un fabulós instrument que teníem per finançar empreses, alimentar el teixit social i promoure territoris. A les democràcies on el poder polític ho és tot, la societat civil és un fantasma reverent: està domesticada. I d’una societat civil domesticada només en pot sortir una economia fràgil, protegida, amb ales de gallina.

Si el poder és tancat, estrangula. Si està centralitzat i és jeràrquic, pesa com un mort damunt la societat: l’esclafa. No la deixa respirar, créixer, progressar. Per això parlem d’elits extractives: elits que no solament xuclen, com vampirs, l’energia econòmica, sinó que obturen totes les vies per on circularien els contrapoders. Les elits extractives frenen la iniciativa civil. La volen fer dependent: subordinada.

És, per tant, la manera que té d’organitzar-se el que explica que una societat sigui pròspera o feble, rica o pobra, dinàmica o paralitzada. Les causes històriques del retard o del fracàs econòmic són aquestes, segons Ferguson: l’anèmia de la societat civil, la concentració del poder i les relacions socials basades en vincles personals o dinàstics (això passa encara a Espanya; i a Catalunya!). La dinàmica social i econòmica depèn molt més de la xarxa de relacions que del mèrit. Altres vegades he fet servir l’expressió

democràcia feudal per referir-me a aquestes nostres societats, l’espanyola i la catalana, en què el poder polític, amb els seus mil braços de pop, intervé, determina i subordina la vida social. A canvi de la seva intromissió, el poder polític ha repartit subvencions, ha concedit concessions, ha premiat amb informació privilegiada els seus fidels, ha fet obres públiques o les ha negat, ha estimulat determinades iniciatives mentre n’ha esclafat d’altres, ha impulsat una determinada xarxa de comunicacions, ha concedit recursos o els ha negat, ha confegit lleis, ha regalat als més fidels prebendes i canongies i ha alimentat boques intel·lectuals perquè propaguessin la bondat d’unes determinades polítiques i combatessin les dels rivals. Mentre feia això, l’ascensor social es col·lapsava.

Tot aquest ordre de coses està vestit o disfressat d’ideologisme. Un ideologisme de dretes o d’esquerres (o de caràcter territorialment emotiu) cada vegada més buit de contingut, però també cada vegada més estrident. Els mèdia hi col·laboren: l’estridència ideològica, el tremendisme de les bandositats polítiques ha servit durant anys per eclipsar el debat real sobre el que ens està passant. I què ens està passant? Que el mateix sistema feudalitzant que ens ha enfonsat pretén ara salvar-nos. I ja es veu que això no pot ser. El sistema s’ha d’obrir, la societat civil ha d’imperar sobre les institucions polítiques, i no al revés. Ara bé: els poders no s’obriran per gust, sinó per força.

Es diu que el resultat de la tensió entre Catalunya i Espanya contribuirà a desmuntar el sistema. No n’estic segur. Si bé a la democràcia feudal espanyola imperen les elits constrenyedores, també a la catalana hi són. El més urgent, em sembla, és intentar concentrar l’atenció en aquell capítol de la transició que va quedar pendent: la revolta de la societat civil. La independència de la societat civil respecte dels dictats de la societat institucionalitzada. Només la llibertat conquerida és garantia de progrés. La llibertat que ens van regalar era dolça, però ha corcat les dents de la democràcia.