OPINIÓN

  • logo

Es busca pal de paller

Discrepàncies il·lustres dins CiU i col·lisió al PSC entre el dret a decidir o a subsistir

La Vanguardia en català | 11/06/2013 - 00:00h

 

Quan la barba del sistema bipartidista han vist pelar, PP i PSOE han posat la seva a remullar. El sobtat afany de populars i socialistes d'arribar a un pacte pírric sobre l'estratègia espanyola davant la UE es percep com a resposta desesperada a la convicció que ni l'oferta dels uns, amb majoria absoluta i a la Moncloa, ni la dels altres, embrancats en la recerca de les seves essències, amb prou feines rebria el suport de la meitat de votants en unes eleccions generals. Si els qui fan les parts de pastís ja no se n'aprofiten, preservar el monopoli del poder es complica. No és el mateix dependre de crosses nacionalistes al Congrés, fins ara saciables amb el peix al cove particular, que estar condicionat per partits que competeixen en les teves mateixes coordenades i busquen benefici de la teva desfeta. 

L'esquema es repeteix en la majoria de comunitats autònomes. Si guanya el PP, governar acostuma a dependre d'assolir la majoria absoluta, d'aquí els escarafalls d'alguns dels seus barons per mantenir-se; si guanya el PSOE, només pot comptar amb el suport en absolut altruista d'IU. L'escenari és històricament diferent a Catalunya. La centralitat electoral depèn de la ubicació dels partits en una doble coordenada que conjuga la ideologia d'esquerra a dreta amb el sentiment nacional. Al marge de majories absolutes, les legislatures catalanes amb president de CiU o del PSC han exhibit geometries més que variables i fins i tot a priori incompatibles. Van conviure pactes de CiU amb el PP a canvi de presumptes prebendes madrilenyes amb acords firmats per dirigents d'ERC recolzant-se en una columna abans de la votació crucial. Seguits, inevitablement, de despits republicans que es van saldar en la següent cita electoral; tripartits amb oposició interna i governs que en menys de dos anys recorren l'abisme de pactar amb el PP a fer de la seva estratègia la millor campanya d'Esquerra. 

Un fet diferencial català més, que no escapa a la profunda crisi del sistema global de partits. CiU viu sense viure per si mateixa entre retallades i anhels sobiranistes en espera del senyal d'Artur Mas que marqui un rumb clar. Vuit mesos després de les eleccions, els nacionalistes malporten en intenció de vot el desgast diari de governar en temps de crisi amb les mostres de discrepància permanent d'il·lustres dirigents de la federació. En el socialisme català col·lideixen defensors del dret a decidir amb defensors del dret del partit a subsistir, el PP català s'escora tot el que calgui per encàrrec de Madrid i a ICV lluiten contra gegants molins de vent. Només ERC i Ciutadans surten indemnes d'aquesta crisi, recullen vots -de moment, en les enquestes- i celebren l'èxit de la seva estratègia. La batalla no és ser o no ser el pal de paller a Catalunya, sinó procurar que cada pal carregui el seu mort.