• 12 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Canvi de paradigma


El guió d’artur Mas no és com governar l’autonomia, sinó com esdevenir una sobirania completa

Un dels aspectes més rellevants del president Mas és la mirada d’estadista, mentre intenta assumir la seva obligació com a gestor. I aquesta dualitat és molt escassa en el lideratge polític, tant si mirem cap a Catalunya, com si girem la vista cap a Espanya. És cert que hi ha hagut altres presidents amb voluntat de mirar més enllà de les ulleres del cicle electoral, però fins i tot en casos com el de Felipe o Pujol, ambdós amb aquest sentit de transcendència temporal, el paper de la gestió en va engolir la capacitat de bastir el futur. Felipe va ser un president d’altura, però doblegat pels servilismes de curta mirada que el devoraven. Va donar rellevància a una Espanya fins aleshores demonitzada, però va concebre un Estat petit, amb la mentalitat centralista de sempre, i no va ser capaç d’estructurar un sistema econòmic i infrastructural que el modernitzés. El seu llegat d’economia de subsidi en àmplies zones del territori encara és el llast més insostenible que hipoteca la política espanyola. Lluny de ser valent i reinventar l’Estat, va perpetrar-ne les misèries, per bé que va saber maquillar-les amb notable cura. Pujol també tenia mirada llarga i no cal dir que va ser un polític brillant, però fos pel temps que va viure, o perquè no el va acompanyar la valentia, el cert és que mai no va ser capaç d’imaginar un poder català més enllà de la gran Diputació que li havien cedit. I com va dir Mas al seu discurs, la qüestió no era omplir-nos de competències vistoses, sinó d’amoïnarnos pels ingressos que les dotarien de contingut. Sense control dels diners tota competència era una estafa, i així ho sabia l’Estat i així ho vam acceptar durant dècades.

Artur Mas representa, en aquest sentit, un canvi de paradigma rotund. I no només perquè planteja un fet històric com és la consulta als catalans sobre la seva sobirania, sinó perquè mentrestant dibuixa les estructures bàsiques que ha de tenir Catalunya per sobreviure amb dignitat, des de l’agència tributària i el control de les finances, fins al pla energètic o l’administració pròpia de justícia. I pel camí demana un ampli front polític per assumir aquests reptes. Per bé que és clar que el discurs de Mas presenta moltes incògnites, la majoria vinculades a l’estratègia a seguir, també és un fet que no es mou del guió. I el guió ja no és com governar l’autonomia, sinó com esdevenir una sobirania completa.

Ergo, ja no es tracta del possibilisme servil, sinó del salt endavant del compromís nacional, més enllà de les enormes dificultats que es plantegen. D’aquí que Mas tingui mirada d’estadista i no de gestor de Diputació maquillada. I d’aquí també que els defensors de l’statu quo espanyol o del panxacontentisme català el vegin com un il·luminat. En qualsevol cas, amb un discurs amb voluntat de país de futur, i no de bassa on sobreviure enmig de la misèria quotidiana.