• 12 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

Es pot desobeir la llei?


 La Vanguardia de l’1 de juny passat va publicar la carta d’un lector, el senyor Marc Franco i Puig, en la qual feia referència a la memorable acció de Rosa Parks l’1 de desembre del 1955. En efecte, la senyora Parks era una ciutadana nord-americana negra, menuda i valenta, que el dia 1 de desembre del 1955, a la ciutat de Montgomery, es va negar a cedir el seient de l’autobús a un ciutadà blanc, tal com establia la llei de l’estat d’Alabama. Per aquest acte va ser detinguda i tancada uns dies al calabós fins que un jutge li va imposar la multa corresponent. Aquest valerós gest va desencadenar a la ciutat una onada de protestes en solidaritat amb Rosa Parks.

ÓSCAR ASTROMUJOFF

El senyor Franco, després d’explicar superficialment aquest assumpte, m’hi implica d’una manera sorprenent. Diu així: “M’imagino que si en aquell moment el senyor Francesc de Carreras hagués estat allà (a l’autobús de Parks), s’hauria posat les mans al cap i l’hauria increpat: ‘Però que és boja? Això no està bé, no pot anar contra la llei!’”. I afegeix el lector: “Els arguments jurídics perquè els catalans no puguem ser preguntats si volem continuar com ara o administrar-nos nosaltres mateixos poden ser impecables, però no s’haurien de presentar com l’etern obstacle si la societat ho reclama”.

En primer lloc, he de recordar al senyor Franco que en una democràcia les lleis –inclosa la Constitució– poden ser modificades d’acord amb els procediments previstos, que són la manera de calcular això que ell anomena “si la societat ho reclama”. Les lleis, el dret, mai no seran, doncs, “eterns obstacles”. Més concretament, segons la meva opinió, els catalans podem ser preguntats sobre la qüestió a què al·ludeix (llegiu, entre altres articles, “Un referèndum”, amb data 20/IX/2012). Una altra cosa és que no puguem decidir nosaltres sols: no, no tenim dret a decidir.

En segon lloc, sento una extraordinària admiració per Rosa Parks, com en vaig deixar constància a l’article que li vaig dedicar fa uns anys (“La senyora Rosa Parks”, 13/XI/2008). Tot això es pot consultar a l’hemeroteca de La Vanguardia.

Dit això, el senyor Franco i Puig no explica, i potser ignora, una qüestió fonamental: la senyora Parks va desobeir una llei vigent a l’estat d’Alabama, però no el dret nord-americà encapçalat per la seva Constitució. En efecte, l’any abans que fos detinguda, el Tribunal Suprem dels EUA havia aprovat per unanimitat la transcendental sentència Brown v. Board of Education (11/V/1954), que revocava la doctrina segons la qual la segregació en llocs públics entre blancs i negres respectava la igualtat d’acord amb la cínica fórmula de “separats però iguals” i que havia establert la sentència del mateix tribunal Plessy v. Ferguson, del 1896.

Així doncs, fins a la sentència Brown v. Board of Education, la separació entre persones de les dues races (per utilitzar un terme impropi) era legal a les botigues i restaurants, cinemes, museus i llibreries, parcs, platges, piscines, escoles o mitjans de transport. A partir d’aquesta sentència, i d’altres de successives en camps diferents de l’educació, van anar modificant-se les lleis estatals i federals en un llarg procés que va culminar a mitjans dels anys seixanta.

En aquest procés, l’empenta demostrada pel moviment a favor dels drets civils va ser decisiva. Però l’èxit d’aquest moviment es va basar en l’autoritat del Tribunal Suprem i en el respecte a la sentència a què ens hem referit; en definitiva, per la força del dret quan està basat en procediments democràtics. Abans que Rosa Parks, molts havien dut a terme actes semblants però, encara que van preparar el terreny, van tenir menys eficàcia immediata perquè no se sostenien sobre l’autoritat del dret.

Rosa Parks va desobeir una llei el contingut de la qual, en un cas similar, havia estat declarat contrari a la Constitució. Va recórrer la multa que li van imposar i durant 382 dies els negres de Montgomery van boicotejar la línia d’autobusos fins que el Tribunal Suprem li va donar la raó, com havia de ser després del precedent del 1954. Era el reconeixement que havia desobeït la llei estatal però no la Constitució.

Encara que també és moralment legítim que, per raons de consciència, un ciutadà desobeeixi la llei i la Constitució amb l’objectiu de canviar-la, sempre que estigui disposat a assumir les conseqüències del seu acte, sancions incloses. En aquest cas es tracta d’un acte de desobediència civil. Però només és moralment legítim que ho faci un ciutadà, no els poders públics. El que denuncio sovint és que a Catalunya siguin precisament aquests poders públics, la Generalitat i els ajuntaments, els que incompleixin, o incitin a incomplir, la llei, la llei democràtica. No en tenen cap dret ni legitimitat moral. És més, incorren en delicte. Els hem elegit perquè compleixin i facin complir les lleis: si ells no ho fan, nosaltres ho tindrem tot permès.

Si jo hagués estat a l’autobús de l’entranyable Rosa Parks, no dubti, senyor Franco i Puig, que l’hagués acompanyat asseient-me al seu costat.