• 13 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

El nacionalista extremeny

Extremadura és una regió subvencionada i el seu Govern funciona com si fos autosuficient

El populisme espanyol ja té líder. Es diu José Antonio Monago i presideix el Govern d’Extremadura gràcies a un suport tan estrany com la seva persona: sent militant del PP, governa gràcies a l’empara d’Esquerra Unida. De tal matrimoni n’havien de sortir grans sorpreses i n’estan sortint. Anoteu una circumstància: Esquerra Unida, partit minoritari, està decidint les grans línies polítiques de l’Espanya del sud. A Andalusia, amb una política social agressiva, i a Extremadura amb una política fiscal que segurament fa feliços els extremenys, però descol·loca el Govern espanyol mateix.

El senyor José Antonio Monago ja manifestava aptituds. Seguint l’escola del molt socialista Rodríguez Ibarra, es va embolicar en la bandera extremenya i es va dedicar a donar clatellades a tot el que es movia en el terreny nacionalista, sobretot si era català. Es va convertir en porter de la igualtat territorial i va rebutjar amb paraules grosses qualsevol tracte diferencial a Catalunya. Utilitza un llenguatge molt de poble i amb això aconsegueix titulars fàcils. És una espècie de barreja del José Bono president de Castella-la Manxa i de l’Ibarra agitador de la identitat extremenya. Populisme a manta, amb magnífics mestres en l’art d’entabanar la parròquia. Encara no s’ha atrevit a dir que Extremadura és una nació, però li deuen faltar cinc minuts.

L’últim ha estat anunciar una baixada simbòlica d’impostos (24 euros a l’any de mitjana per contribuent), però ha guanyat el protagonisme polític. Ja és l’antiMontoro i l’anti-Rajoy en una sola persona. Ja és el redemptor de les classes modestes. Ja és l’avançat de la rebaixa que demana Aznar. Ja és l’enveja d’altres presidents que no tenen aquesta gosadia. Ja és, per a molts, el símbol del bon govern. I ja és la puntada de peu a la canyella de Rajoy: “El meu Govern sí que compleix el que promet”, va dir ahir amb tot l’orgull, en una clara intenció de desmarcar-se del que fa Rajoy.

Tot molt entretingut. El més inquietant és que Monago desmunta la teoria fiscal del Govern de l’Estat, i aquest Govern l’hi permet, potser perquè aporta vots barats. El més preocupant és que, a falta de millor discurs, injecta factors de confrontació, mentre els seus caps polítics li riuen la gràcia. El més alarmant és que contribueix a l’Espanya de taifes, on, per no saber, ja no se sap quins impostos es paguen en cada comunitat. I el més irritant és que Extremadura és una d’aquestes regions subvencionades de les quals va parlar Artur Mas, i el seu Govern funciona com si fos autosuficient. Mentre Madrid, les Balears i Catalunya espremen el ciutadà per mantenir la solidaritat amb altres regions, Extremadura es permet tots els luxes: rebaixa l’IVA cultural, redueix l’impost sobre la renda i fins i tot parla d’abaixar impostos empresarials. I tot això, des del partit que es proposa la meta d’aconseguir la pomposa unitat de mercat. Quina fantàstica coherència.