• 13 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

La indecència


Certament, al diccionari hi ha més vocables de sinònims de la política, però si podem anomenar pa al que és pa, per què inventar-nos una altra paraula? I el pa d’aquesta decisió mereix un substantiu rodó, d’aquests que no permeten girs dialèctics per despistar el personal. De manera que, encara que podríem trobar expressions més florides, la decisió del president d’Extremadura, senyor Monago, d’abaixar l’IRPF a milers dels seus ciutadans és, ras i curt, una indecència. És cert que podríem tipificarho com a populisme d’estar per casa o de demagògia barata, però per què complicar el llenguatge. L’IEC diu que la indecència és la “manca de decència”, entesa la decència com el fet d’actuar dignament. I sens dubte és ben poc digne que una autonomia subsidiada, que necessita els diners d’altres territoris per subsistir, i el percentatge de funcionaris per habitant de la qual és el més alt de la Península, abaixi l’impost sobre la renda que els territoris donants no poden abaixar de cap manera. És poc digne, és poc decent i, a més, és insolidari.

Encara que sorpreses, poques, perquè fa temps que el Govern extremeny ha decidit riure’s del personal oferint tota mena d’ajuts, que ningú més no pot oferir, entre els quals hi ha coses tan poc presentables com finançar el toreig entre els nens. Que quedi per a la història de la immoralitat aquesta classe massiva del Juli a més de 5.000 nens d’escoles extremenyes, malgrat que ensenyar a estimar la tortura no té res de pedagògic. Però els toros són l’àcida anècdota d’un discurs global que s’assenta sobre tres potes coixes: vendre sostenibilitat econòmica, quan és evident que amb els propis recursos no podrien subsistir; aprovar ajuts socials i beques que les autonomies donants no poden ni tan sols plantejar, i, a sobre d’haver fet tot això amb els recursos dels altres, riure’s d’ells assegurant que són pitjors gestors. La veritat és que m’agradaria veure aquesta bonica demagògia del senyor Monago garantint la sanitat o l’educació públiques amb els números que ha de driblar Catalunya, un territori amb uns recursos que són espoliats anualment. No cal dir que ja sabem que la decisió de Monago també és un míssil contra Rajoy, els nans aznaristes del qual li estan creixent al circ. Però més enllà de les baralles internes, amb els regnes de taifes del PP convertits en contrapoder de la Moncloa, el cert és que els míssils de Monago disparen contra tots aquells que no tenen la sort de jugar amb els diners aliens, incloent-hi els ciutadans que pagaran més per no viure en una autonomia subsidiada. Realment és el món a l’inrevés. I a sobre, després vindran els discursos que titllaran els pagans catalans d’insolidaris, només perquè estem farts de tanta presa de pèl. Com queda dit a l’inici de l’article: és un populisme descarnat, una demagògia sense complexos, però, per damunt de tot, això de Monago és una indecència.