• La Vanguardia (Català)
  • JAUME V. AROCA Barcelona

La Catalunya minvant


L’enquesta de condicions de vida confirma el que tothom intueix: la classe mitjana catalana decreix i s’empobreix

Les diferències socials es redueixen per la base; els salaris s’estan compactant

L’ ascensor social català –aquell en el qual podia pujar tothom a còpia de tenacitat i treball– ha canviat de direcció; ara en lloc de pujar, baixa.

XAVIER GÓMEZ / ARXIUEl poder adquisitiu està perjudicat per la caiguda dels salaris

Un nou lliurament de l’enquesta de condicions de vida de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans –la més extensa que es fa, amb 4.300 entrevistes– que tracta de l’impacte de la crisi, ofereix algunes imatges preocupants: el risc de ser un exclòs a Catalunya ja no és una patent exclusiva de les classes poc preparades laboralment i poc integrades socialment. “S’ha produït una democratització del risc de ser pobre”, adverteix Sebastià Sarasa, sociòleg de la Universitat Pompeu Fabra. L’enquesta es va dur a terme el 2011, per la qual cosa es pot imaginar –assegura Sarasa– que “els indicadors negatius ara encara deuen ser pitjors”

La caiguda dels salaris, d’acord amb el que van declarar els enquestats, als quals es preguntava sobre la seva remuneració, està afectant més els professionals (els sous cauen un -14%) o encarregats d’empresa (-4%) que la mitjana dels treballadors (-2%), cosa que provoca una “compactació” de les rendes del treball. D’aquí la idea de la democratització. Allà on abans hi havia diferències salarials sensibles, es van escurçant. La pèrdua de poder adquisitiu s’està generalitzant.

Curiosament, la compactació es produeix també entre gèneres. Si abans els homes percebien millors salaris i eren la base sobre la qual se sustentaven les famílies, ara la dona exerceix de cap de família econòmic en gairebé la meitat de les llars catalanes. Els seus sous, significativament més baixos fa uns anys, ara tendeixen a equiparar-se amb els dels seus companys però perquè el d’ells ha baixat.

Aquesta perspectiva no és inèdita. De fet, aquesta contracció s’està produint a tot Europa, segons Joan Trullén, actual vicepresident de planificació estratègica de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però a Catalunya aquesta tendència observada a tot el continent es veu agreujada per la destrucció del teixit industrial, que només ocupa ara el 12,4% dels treballadors, i de la construcció, que actualment ocupa el 4,7% (abans del 2006 els dos sectors ocupaven respectivament el 21,8% i el 9,6%).

Entre els empleats semiqualificats del sector industrial es produeix, d’acord amb els resultats de l’enquesta, un sever deteriorament de l’ocupació i les remuneracions només equiparable al que experimenten empresaris per compte propi i autònoms, un altre dels grups on el risc d’empobriment s’ha disparat des de l’inici de la crisi.

Només el sector serveis és capaç de crear ocupació, la qual cosa beneficia zones com Barcelona i, en menor mesura, la primera corona metropolitana.

La conseqüència més rellevant del deteriorament del mercat de treball i l’increment de la desocupació entre treballadors qualificats que apunta el resultat d’aquesta enquesta és la caiguda generalitzada de la renda i, per tant, l’increment de la pobresa severa, que ha crescut a Catalunya fins a assolir el 21%.

L’enquesta dóna en aquest punt una dada sorprenent: el 2011 les transferències públiques –subsidis i ajuts reconeguts pels enquestats– beneficiaven més les classes mitjanes que els que pertanyen a segments socials amb menys recursos.

És probable que la causa d’això sigui que les classes mitjanes han trigat més a perdre la feina i, per tant, encara es beneficien de subsidis que altres classes més precàries van esgotar fa temps.