• 13 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro www.francescmarcalvaro.cat

Mas fent de Suárez


L’ altre dia, mentre entrava a l’edifici de La Vanguardia, un bon amic em va parar i em va dir: “Està tot ben fotut, oi?”. Jo li vaig respondre, més o menys, el següent: “Home, més fotut estava tot l’any 1974, abans de la mort de Franco, i aquí estem”. Ell, llavors, va replicar-me: “Però, en aquell moment, tothom volia el mateix i ara em sembla que no”. I jo, que era molt jove en aquella època, però tinc bona memòria, he estudiat una mica la qüestió i he parlat amb molts testimonis, vaig afegir el que ara escric: “No, home, no: no tothom volia el mateix, fem memòria: hi havia els que volien la reforma, els que volien la ruptura, els que volien mantenir un franquisme tou sense el dictador, i també hi havia els que no sabien què volien”. Tendim a llegir el passat amb els sentiments d’avui, i no amb els d’ahir, i això desfigura les comparacions.

Per exemple, ens expliquen sempre que la transició va ser una operació molt ben pensada dins la qual els actors principals, en general, sabien molt bé tot el que es feien. També es deixen de banda molts fenòmens que desmenteixen el mite d’un procés que es va desplegar de manera ordenada i lineal i que, llevat de l’intent colpista del 1981 i el terrorisme, hauria estat clar des d’abans del 20 de novembre del 1975. Els fets, però, ens ensenyen que les coses van ser molt més improvisades i atzaroses. Per exemple, es parla molt de l’aprovació de la Constitució del 1978 i es parla molt poc del referèndum sobre l’anomenada “ley para la Reforma Política”, que es va celebrar el 15 de desembre del 1976, impulsat pel flamant govern pre-constitucional d’Adolfo Suárez. Aquell referèndum volia legitimar el desmuntatge parcial del franquisme des de dalt i, de passada, bloquejar qualsevol temptació revolucionària. Aquella consulta tenia en contra, a més dels nostàlgics del règim (coneguts com el búnker), tota l’oposició, que considerava que allò era una farsa que no donava una resposta fiable i convincent al que volia la societat. Els meus mestres, molt polititzats, malparlaven d’aquell referèndum perquè el veien com una ensarronada. La majoria de la població, aliena als càlculs dels partits i sotmesa a una campanya oficial intensa, va donar el sí a la reforma i això va enterrar la via rupturista. El retorn del president Tarradellas, quan encara no havia passat un any d’allò, va fer una cosa encara més impensable: transformar una icona del rupturisme català en una peça clau del reformisme postfranquista que aconseguia, alhora, dues coses: connectar la transició amb la legitimitat republicana i intentar frenar les esquerres a Catalunya.

Sobre l’actual transició catalana sobrevolen sentiments i percepcions de tota mena, com passava amb la transició espanyola. M’estranya que no sapiguem extreure lliçons del passat recent. Amb l’agenda sobiranista, Mas intenta plasmar una mena de reformisme rupturista que –salvant totes les distàncies que calgui– em recorda el que Suárez va fer per establir un sistema democràtic sense que fes la sensació que enderrocava el franquisme. Recordeu que, entre altres moviments arriscats, el primer president de la democràcia va legalitzar el Partit Comunista. Suárez, que tenia un gran carisma però va anar perdent el suport popular, va ser un líder atacat de manera ferotge des de diverses bandes mentre ocupava la presidència, entre el 1976 i el 1981. Li van caure al damunt penjaments de l’oposició, els companys de partit, l’exèrcit, l’empresariat, l’Església, la premsa, etcètera. Avui tothom lloa el gran paper històric de Suárez, però jo recordo que quan va muntar el CDS per intentar ressuscitar l’esperit de la UCD, era una figura cremada.

No dic que Mas sigui Suárez, però sí dic que comença a fer la cara del Suárez que pretenia governar amb molts elements en contra. Em sembla que la intervenció que el president va fer dimarts volia subratllar aquest dificilíssim sobiranisme que vol ser reformista i rupturista alhora, i que planteja un canvi de statu quo de Catalunya mentre gestiona el dia a dia. Missió impossible? De les seves paraules, destaco un punt fort i un punt feble: a) l’encerta el president quan intenta que la data de la consulta no ocupi el centre del debat, un enfocament imprescindible si es vol fer tota la feina que cal abans de cridar la gent a les urnes; b) s’equivoca el president quan planteja que la consulta podria no tenir valor jurídic vinculant, una idea incongruent amb la transcendència de l’aposta que ell mateix lidera. Els republicans farien més servei recordant a CiU que el camí encetat no pot acabar en una gran enquesta sociològica, en comptes d’exigir la data com a condició per a quasi tot. La transició espanyola va representar la desaparició de la Unión de Centro Democrático, que havia conduït el procés. CiU no és la UCD, però m’estranya que els estrategs de la federació no hagin considerat seriosament (fins fa pocs dies) que la força política que ha posat en circulació el terme transició nacional pot ser la gran sacrificada en tant que partit de transició. No pas –com suggereix Duran interessadament– perquè el sobiranisme sigui la causa del seu descens electoral, sinó per una raó més senzilla i mecànica: qui pretén governar des del reformisme rupturista està condemnat a deixar tothom insatisfet.