• 14 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Fer país


Una vegada més, el país es refarà econòmicament, al marge del poder polític

Malgrat el context tan trist i pessimista, presidit pel malestar social, un amic meu, petit empresari, sosté que l’economia va pel bon camí. “La productivitat ha fet un salt, tal com reflecteix l’augment de l’exportació, que ja representa un 33% del PIB. El saldo de béns i serveis ha passat d’un dèficit de 71.092 milions el 2008 a un superàvit d’11.312 milions el 2012 i passarà de més de 30.000 milions el 2013”. I continua: “Espanya conquereix mercats: la Xina, els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya... i arribem bé a l’Àfrica i Amèrica”. En tot aquest procés, el pes de Catalunya és inqüestionable. Què ens falta? “El que tothom sap: crèdit a les empreses”. Ho arreglarem? “Pel camí convencional, no”. I argumenta: si caixes i bancs persisteixen en l’entotsolament o la catatonia, els haurem de reinventar. Fa un segle llarg, les caixes van néixer per fer el que ara no fan: empènyer la indústria local, contribuir a crear una xarxa de protecció mutual, afavorir el desenvolupament dels seus territoris, donar suport a la innovació, oferir crèdit productiu.

A finals del segle XIX i a principis del XX, quan l’Estat espanyol era indiferent a la indústria, molta gent emprenedora va recórrer a la mutualització, la cooperació, l’agrupació. Ara això és més fàcil que mai. Malgrat que gràcies a Edward Snowden hem descobert que internet és l’Ull Que Ho Sap Tot, continua sent molt útil com a instrument d’agregació, de congregació. El crowdfunding empresarial ja existeix: es tracta de potenciar-lo. La política hi podria ajudar, esclar; però està massa ocupada. De la política, com de la banca i les caixes, tampoc no ens en podem refiar. La política gira sobre ella mateixa en un imparable carrusel. El primer gir el va impulsar José María Aznar amb la seva segona transició que havia de restaurar l’ordre nacional perdut. Aznar va provocar el desbordament emocional del catalanisme, el creixement d’Esquerra Republicana de Catalunya, la trasbalsada experiència del tripartit, l’aventura de l’Estatut, el càstig del Tribunal Constitucional, la gran flamarada de l’Onze de Setembre, la irreparable precipitació d’Artur Mas. El resultat d’aquest procés és el trinxament del mirall de la política catalana: una hiperfragmentació que impossibilitarà l’estabilitat política durant anys. El que passa és inevitable: no s’hi pot fer res. Per bones intencions que hi posin Mas i companyia, l’economia amb la política no hi pot comptar. No mentre el procés actual no culmini (en el sentit que sigui).

Com que la societat no pot esperar, caldrà que recuperi l’esperit d’aquells temps en què les institucions públiques, o bé no feien res, o bé posaven bastons a les rodes. Un sector molt viu de la societat catalana només pensa en la política. Res a dir. Ara: hi ha sectors no menys vius, però menys visibles, que es dediquen a fer país. Reinventaran les mútues, les caixes, l’agregació. Una vegada més, el país es refarà econòmicament, al marge del poder polític. Ha passat altres vegades, però aquesta és la primera en què caldrà prescindir de les institucions catalanes (i de les espanyoles, naturalment).