• 14 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Felipe-Roca: el diàleg


El fet és que, en el diàleg Catalunya-espanya, els uns ens hem esgargamellat i els altres han fet el sord

Si hagués de resumir la intensa conversa que Miquel Roca i Felipe González van tenir sota els auspicis de Josep Cuní a 8 al dia, la idea força seria “diàleg”. Certament aquests dos grans de la història recent van posar l’accent en la urgència d’obrir el diàleg, per fer fluir les solucions als temes apressants que mútuament ens afecten. I no els falta raó, perquè és en la conjugació del verb dialogar que es construeixen els relats decents dels pobles. Però tal com li vaig dir al Cuní mateix, vaig trobar a faltar una dosi de valentia més gran a l’hora d’analitzar les causes d’aquesta falta de diàleg entre Catalunya i Espanya. Potser el quid del debat està en la definició del concepte, perquè dialogar no sols vol dir intercanviar paraules raonables, sinó també saber escoltar els gestos. I, sincerament, crec que l’esforç de Catalunya per dialogar ha estat històricament ingent i, sens dubte, infatigable. Què va ser, si no, l’aportació de Catalunya al procés de la transició i a la mateixa Constitució? No hi va haver una gran dosi de generositat per sumar en l’esforç comú de crear una democràcia? I no va ser en aquell moment, amb el famós cafè per a tothom, que va començar a morir el diàleg que tot just començava?

A partir d’aleshores, la relació Catalunya-Espanya ha estat farcida d’intents de diàleg, però totes les gramàtiques utilitzades s’han estavellat al frontó d’un discurs espanyol cada dia més tancat en si mateix. El darrer gran esforç per dialogar amb honestedat –és a dir, des del respecte entre iguals– va ser el dur procés a favor d’un nou Estatut que donés cabuda a les necessitats més urgents dels catalans.

Dialoguem, pactem, negociem, assumim les estretors del marc legal, ens acoblem a les lleis del sistema, aconseguim l’acord de totes les cambres parlamentàries, guanyem un referèndum i, amb tot, no va servir de res. I malgrat que el PP va posar la veu més estrident en el rebuig, el PSOE va estar a l’altura de la poca altura del moment. I això si recordem els moments culminants, perquè podríem fer un llarg relat de les múltiples vegades que la pinça PP-PSOE ha pres decisions d’Estat sense tan sols aixecar el telèfon, o la innombrable quantitat de lleis recentralitzadores que s’han pres amb la simple lògica del poder de l’Estat. Estic d’acord amb Felipe i Roca que el diàleg entre pobles és la clau de la solució, i que són temps per parlar fins a esgotar-se. Però m’hauria agradat sentir un cert reconeixement a la voluntat catalana de diàleg, la perseverança de la qual ha estat bíblica. El verb dialogar només és creïble si s’acompanya d’altres d’homòlegs com negociar, respectar, tenir en compte…

I aquesta és la qüestió; en el diàleg Catalunya-Espanya els uns ens hem esgargamellat i els altres han fet el sord. De debò Felipe vol que parlem? Doncs res, que comenci explicant això mateix als seus, i si té èxit, ens truca.