• 14 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Rafael Nadal

La rectificació


 Entre els poders fàctics i les classes dirigents de Catalunya, la paraula de moda és rectificació. Els sectors més influents de l’economia, les finances i la comunicació sostenen que el país es troba bloquejat en un carreró sense sortida i reclamen que el president de la Generalitat rectifiqui i reprengui el camí de la més estricta legalitat constitucional com a pas previ per recompondre un consens català que entre l’Onze de Setembre i les eleccions semblava extraordinàriament majoritari.

La primera part de l’argumentació és àmpliament compartida: Artur Mas ha sofert una pèrdua de suports qualitativament molt notable, i aquesta Catalunya dividida no té prou forces per imposar-se a la potència aclaparadora de l’Estat espanyol i avançar cap a un projecte propi. D’aquest bloqueig se’n parla tothora i molts hem demanat al president que aclareixi el seu projecte i que reafirmi honestament si, amb els suports actuals, el creu realitzable (I ara, què fem?, Opinió, 31/V/2013). Però poca gent parla de la rasa profundíssima que impedeix la tornada enrere, al punt de partida anterior a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. I ja va sent hora que els que demanen una rectificació solemne aclareixin de què parlen, cap on volen encaminar-nos i com pensen resoldre els gravíssims greuges que suporta Catalunya i que, en definitiva, són a l’origen de tot aquest procés.

Tot això interpel·la en primer lloc les classes dirigents del país, que primer van esperonar la reivindicació de les infraestructures, després van reclamar més poder econòmic i al final van especular amb les aspiracions sobiranistes. Els darrers anys, empresaris, financers i acadèmics han dirigit Catalunya tant o més que els mateixos líders polítics. Tots ells ens han portat a aquest cul-de-sac i ara no es poden limitar a criticar, com si no hi tinguessin res a veure.

Han d’aclarir fins on volen rectificar i per fer què. L’aposta pel pacte pressuposa que hi ha una possibilitat d’acord i algú que l’ofereix. Han negociat un pacte? Quin? Qui protagonitza la negociació a l’altra banda? Quins objectius continuen vigents? Hi ha una possibilitat real de pacte fiscal? És possible un acord que respecti la llengua i la cultura catalanes i n’eviti la judicialització? És negociable ara el traspàs de les grans infraestructures? Hi ha voluntat per blindar i respectar les transferències?

Sense respostes a aquests i altres interrogants, la rectificació es reduiria a una maniobra deshonesta, una manipulació en favor d’alguns interessos particulars i una disposició barroera a esquivar la voluntat popular. No només seria una proposta frívola i tramposa, també resultaria impossible: els corrents sentimentals dels pobles no es poden fer oscil·lar ni artificialment, ni de manera tan radical.

La urgència per aclarir els projectes també interpel·la els que diuen que l’onada independentista ha desenrocat velles posicions immobilistes i ha obert noves vies de diàleg a Madrid. La insistència federalista fa mandra, però és legítima. Amb tot, la primera resposta ha tornat a ser decebedora: el rebuig al dret a decidir era previsible, però feia temps que no es donaven respostes tan negatives i sectàries a qüestions de pura justícia (principi d’ordinalitat) o de simple reconeixement teòric (plurinacionalit at d’Espanya).

Les forces socials i els partits que acusen el president Mas de portar-nos a un bloqueig unilateral i de no saber com sortir-ne, no poden continuar criticant sense aclarir com s’exercirà el dret a decidir si no s’obren les portes al marc legal i acordat que reclamen. La majoria dels ciutadans de Catalunya ja hem expressat per activa i per passiva que no volem actuar fora de la llei i hem defensat que s’esgotin totes les possibilitats de negociació. Però després, què? No n’hi ha prou de repetir com un mantra que es defensa un dret. Cal assegurar-ne l’exercici. Decidirem o no decidirem? Aquesta és la qüestió. En política les propostes fictícies i virtuals són l’engany més deshonest.

La societat catalana té dret a esperar que el president Mas concreti millor el moviment que va presentar en públic dimarts i que expliqui si és compatible amb els suports que manté (Va insinuar la seva disposició a escoltar propostes? Hi ha algú a l’altra banda disposat a obrir-li la mà?). Però els ciutadans també tenen dret a exigir que els que promouen la rectificació en facin un plantejament transparent, que només serà legítim si pren la forma d’un programa precís, amb propostes d’acord, suports clars i calendaris concrets. I se sotmet al veredicte de les urnes. En cas contrari, serem davant d’un vulgar brindis al sol; segurament més ingenu i més virtual que l’aspiració a tombar el mur que impedeix el camí en solitari.

És hora d’exigir als partidaris de la rectificació exactament la mateixa claredat i concreció que exigim al sobiranisme. I és l’hora d’exigir a totes dues opcions que pactin la manera de treure’ns de l’impasse que patim: com faran junts la negociació amb Madrid i com garantiran la consulta si l’Estat es nega a autoritzar-la.

Les enquestes apunten que la pèrdua de suports d’Artur Mas entre les elits econòmiques no es correspon amb una pèrdua de suport popular a la causa de la independència. Ho comprovarem quan totes dues opcions, la sobirania i la rectificació, se sotmetin al veredicte de la ciutadania. I la decisió no estarà en mans d’uns escollits, sinó de la majoria. Convindria no oblidar-ho.