• 15 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Rafael Jorba

D’escòcia al Quebec


En un Estat de dret, l’autodeterminació només regeix en la seva accepció de ‘principi democràtic’

Si vostè té la força, a nosaltres ens queda el dret”. Aquesta frase d’un personatge de Victor Hugo, a Cromwell, resumeix una idea capital: el dret és l’instrument per ordenar una convivència justa davant la tirania, l’arbitrarietat o la barbàrie. En democràcia, menystenir l’Estat de dret no és només una falta moral; també és un error polític. Els drets i deures bàsics s’inscriuen en les constitucions, que preveuen majories qualificades per reformar-les, amb la finalitat de protegir aquells valors i consensos que formen part del patrimoni comú i que no poden estar sotmesos a l’estat d’ànim de la població. Es tracta d’una regla general que encara té més valor en cicles de crisi econòmica com l’actual.

GETTY IMAGES / ARXIU

A hores d’ara, quan la Generalitat truca a la porta d’Europa –va iniciar la roda de conferències a l’emblemàtic Institut d’Estudis Polítics de París– per explicar l’anomenat dret a decidir de Catalunya, no és balder recordar els paràmetres que fan servir els que ens escolten. En primer lloc, cal precisar, com ha escrit el catedràtic de Dret Internacional Xavier Pons Rafols, que “als estats democràtics, amb governs representatius, només és predicable el principi de la lliure determinació dels pobles en el seu sentit de principi democràtic”. És a dir, el dret a decidir es presenta sovint com succedani del dret d’autodeterminació quan aquest dret, des de la creació de les Nacions Unides el 1945, s’ha aplicat als països subjectes a dominació colonial, racista o estrangera. Va ser només a partir d’inicis dels anys noranta, arran de la caiguda del bloc soviètic, quan es va obrir la porta a les repúbliques de l’antiga URSS i de la seva àrea d’influència. Diguem-ho d’una altra manera: als estats de dret, la legalitat internacional està imbricada en la legalitat constitucional. Només cal recordar que a Catalunya, des de les primeres eleccions del 15-J del 1977, hem votat –i hem decidit– més de quaranta vegades; en concret 41 (5 referèndums, 11 generals, 10 autonòmiques, 9 municipals i 6 europees).

Ho repeteixo: en un Estat democràtic el dret d’autodeterminació només regeix en la seva accepció de principi democràtic. Així ho va entendre el primer ministre britànic, David Cameron, en firmar l’històric acord d’Edimburg amb el ministre principal d’Escòcia, Alex Salmond. En síntesi, es va avenir a transferir temporalment del Parlament de Westminster (britànic) al de Holyrood (escocès) la facultat de convocar un referèndum d’independència per permetre que “un partit que va obtenir la majoria absoluta en les últimes eleccions escoceses (l’SNP), amb la garantia d’un referèndum sobre la independència en el seu programa polític, pugui complir aquesta promesa”. Es tractava d’una cessió de responsabilitats constitucionals, que rauen a Westminster, i que expirarà el 31 de desembre del 2014. I, per garantir la claredat del procés, Cameron va imposar a Salmond una disjuntiva clara –o independència o unió– i va rebutjar l’opció preferida del líder escocès: la devolution max, una mena de sobirania fiscal d’Escòcia dins del Regne Unit.

Val a dir que encara és més paradigmàtic, en el context dels estats de dret de l’Europa occidental i de l’Amèrica del Aquesta exclamació, pronunciada per De Gaulle al final d’un discurs improvisat des del balcó de Nord, el cas del Quebec, on ja s’han celebrat dos referèndums d’independència (els anys 1980 i 1995). Va ser arran de la segona consulta, amb una exigua victòria del no (50,58%), quan el Govern federal va plantejar una qüestió interpretativa al Tribunal Suprem del Canadà (1998) i després va inscriure els principis de la resposta en l’anomenada llei o acta de la Claredat (2000). Stéphane Dion –un polític liberal quebequès que va participar en aquell procés– ho va resumir recentment l’Ajuntament de Montreal –a la foto, el 24 de juliol del 1967– va posar el Quebec al mapa. D’aleshores ençà, la província francòfona del Canadà ha celebrat dos referèndums d’independència. en una conferència a Barcelona. Vet aquí, tal com raja, una síntesi: 1. “Al Canadà, la secessió és un dret? No. La secessió s’admet com una possibilitat; no pas com un dret. El govern d’una província no té dret a autoproclamar-se govern d’un Estat independent. Ni el dret internacional ni el canadenc no li atorguen aquest dret”. 2. “Què és una pregunta clara? El Tribunal Suprem parla de ‘la voluntat de no continuar formant part del Canadà’. Si va insistir en la claredat de la pregunta és perquè va ser qüestionada en els referèndums del 1980 i el 1995. La pregunta del 1995 va ser la següent: ‘Esteu d’acord que el Quebec sigui sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política en el marc del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny del 1995?’”. 3. “Què és una majoria clara? El Suprem diu que el principi de la democràcia va més enllà de la regla de la majoria simple i que l’obligació d’entaular una negociació sobre la secessió només pot sorgir d’una majoria clara. Hi ha dues raons per això. La primera és que com més irreversible resulta una decisió, més compromet les generacions futures. La segona raó és que la negociació de l’escissió seria, inevitablement, una tasca difícil i plena d’obstacles... No hauria de passar que, mentre els negociadors intenten arribar a un acord de separació, la majoria canviés d’opinió i s’oposés a la secessió”.

Stéphane Dion va evocar els principis que considera universals en el binomi secessió-democràcia: “L’ideal democràtic encoratja tots els ciutadans d’un país a ser lleials entre si, més enllà de les consideracions de llengua, raça, religió o pertinença regional. En canvi, la secessió demana als ciutadans que trenquin aquest llaç de solidaritat que els uneix. La secessió és un exercici, rar i inusitat en la democràcia, pel qual s’elegeix els conciutadans que es vol conservar i els que es vol convertir en estrangers”. Això vol dir que un Estat democràtic ha de rebutjar qualsevol sol·licitud secessionista? No: “Davant la voluntat clara de secessió, pot arribar a la conclusió que acceptar-la és la solució menys dolenta. Però té l’obligació d’assegurar-se que aquesta voluntat sigui veritablement clara, que no tingui cap ambigüitat i que no es procedeixi de forma unilateral, sinó d’acord amb el dret”.

Amb claredat democràtica, en suma.