• 15 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Direcció, Espanya


Per si algú tingués algun dubte, ahir va quedar força clar que el senyor García-Margallo no és el conseller d’Exteriors de cap comunitat autònoma. És més: jo diria que sent per l’acció exterior de les autonomies la mateixa simpatia que el gat pel gos. Però cal reconèixer-ho: com a gran diplomàtic que és, va fer un esforç sobrehumà per dissimular aquesta simpatia i va vestir amb galanteria l’última baula de la cadena que marca la vocació centralitzadora del govern al qual pertany. Si García-Margallo fos tan vulgar com aquest cronista, el seu traçut discurs de presentació del projecte de llei d’acció exterior es resumiria en una frase: el Govern espanyol n’està fins al capdamunt de tanta ambaixadeta autonòmica a l’exterior.

I com que n’està fins al capdamunt, però amb actitud fina, llança aquest projecte de llei. Em sembla el fet polític més rellevant de la setmana, per sobre del pacte coix de Rajoy i Rubalcaba o les sentències de la clàusula terra i les peripècies de l’exèrcit de corruptes. I m’ho sembla, perquè culmina els indicis de nacionalisme espanyol que el govern demostra en cada un dels seus actes. No ho retrec ni ho critico; ho constato. Rajoy i els ministres tenen la sensació que Espanya s’esfilagarsa per les costures autonòmiques i es senten en l’obligació històrica de tornar a cosir el vestit nacional. Se sent amb dues missions històriques: aixecar el país de les ruïnes zapateristes i reconstruir-lo del batibull territorial. Totes les seves mesures van en aquesta direcció.

A l’acció exterior, l’esperit de la nova llei es presenta amb un preciós embolcall pintat amb els principis de l’estalvi, que val per a tot, i de l’eficiència, l’altre gran talismà. Quan un govern pretengui obrir una oficina, Exteriors li presentarà “opcions més barates i eficients”. I millor, si estan en l’ambaixada d’Espanya i sota el comandament de l’ambaixador. Coherent? Sens dubte. Sobretot, amb el sector que s’escandalitza cada vegada que una comunitat obre oficina a França o Alemanya; amb l’opinió que protesta perquè Artur Mas no retalla en representació exterior i pensa que aquí hi ha l’origen del dèficit català. Aquesta part d’Espanya, visible i influent, trobarà en aquest projecte de llei un exercici de valentia, de claredat i de la hispànica exclamació de ja era hora. “Un país, una acció exterior”, va dir Margallo com si dibuixés una pancarta als altars del nacionalisme espanyol.

Allò discutible, com sempre que es toca als territoris i els seus interessos, està en la sorna. I la sorna és que sembla una llei pensada contra Diplocat, perquè no sembla que Castella-la Manxa plantegi aquest problema. En redactar-se com es redacta, sembla una llei-fre que neix amb el pecat original d’una intenció de control formalment confessada; d’una realista, però poc galant concepció de les autonomies com a marca limitada, perquè la gran és la marca Espanya. I així, el gran desafiament torna a ser l’acollida catalana, perquè agafa el cavall de la diplomàcia molt desbocat i ja no és fàcil d’embridar.